CRÍTICA PREMSA

Ser o no ser ‘Charlie’

És un debat formidable. Es mesura si els mèdia són Charlie o no ho són pel fet de publicar-ne les caricatures. Ets més Charlie en funció del gruix satíric de les caricatures reproduïdes, la quantitat i qualitat de l’espai i/o el temps que els has dedicat… Podríem fer un rànquing de més a menys Charlie. Així, mentre a Europa els mèdia decidien ser molt Charlie, a l’altra banda de l’Atlàntic, no tant. The Huffington Post i Buzzfeed les van publicar. En canvi, The New York Times, després d’un llarg debat a la redacció -el director Dean Baquet va canviar de parer dos cops en un dia-, no va ser Charlie. Baquet: “Hi ha una frontera entre l’insult gratuït i la sàtira. La majoria [d’aquestes vinyetes] són insults gratuïts”. Tampoc no les van publicar Associated Press, CNN, The Washington Post (a les pàgines informatives; a les d’opinió en va publicar una) i d’altres. Martin Baron, director del WaPo : “No publiquem material que sigui deliberadament o innecessàriament ofensiu per a membres de grups religiosos”. És això falta de solidaritat o manca de principis? Glenn Greenwald, el periodista darrere de les filtracions d’Edward Snowden, pensa que no. Diu en una piulada: “Quan s’ha vist que per defensar el dret a la llibertat d’expressió d’algú calgui publicar i abraçar les seves idees? S’aplica això en tots els casos?” Altres veus als Estats Units insisteixen que les vinyetes són part de la informació -allò que feien els dibuixants assassinats- i publicar-les era obligat. La rèplica: amb la seva descripció ja s’informa prou. Etcètera. No és trist tenir aquestes topades i en aquests termes sobre els nostres valors més preuats? No. És… fabulós! Justament és aquest debat el que els fanàtics volen matar; el fet que el lliure discurs i la confrontació d’idees prevalguin sobre la violència i la imposició. Ho sabia l’Ahmed, el policia musulmà mort al carrer: Charlie ridiculitzava la seva fe i la seva cultura, però ell va morir pel dret de la revista a fer-ho. Per això no ens acabaran mai.