Algú que no recordo va posar en circulació l’expressió “Parlament de paper” per indicar que el debat polític s’esdevenia als diaris, mentre que als espais on pròpiament s’havia de produir aquest mateix debat (el Parlament, el plenari municipal, etcètera) tot eren flors i violes i romaní. Em fa l’efecte que d’alguna manera estem passant per una situació idèntica. Potser és un símptoma més de la crisi de la representació popular moderna. Els llocs habituals on aquesta delegació o intermediació s’ha de produir resulten qüestionats no tant pel que diu aquell eslògan tronat i mentider (“No ens representen”), sinó perquè l’activitat d’aquests fòrums està poc relacionada amb la vida de les persones a qui diuen representar.
L’altre dia, el jerarca socialista Antonio Balmón l’encertava en explicar a Jordi Basté que bona part dels mals resultats electorals del PSC rauen en el fet que no ha sabut adonar-se del “corrent antisistema” que impregna les actituds i la conversa del carrer.
I els mèdia, què?
Em vaig preguntar si els mèdia també badem. Ahir vaig tenir-ne la resposta veient la majoria de les portades dels diaris del país, on manaven els incidents al voltant del desallotjament de Can Vies. Trobo (perdoneu-me) que l’ARA la va encertar centrant-se en les claus del conflicte i no en l’espectacle dels aldarulls (“guerra”, en deia un col·lega). Cal tenir molta sang freda i ganes d’anar a fons per a apartar de la primera pàgina les fotos crues dels contenidors cremant, les flames, els encaputxats, la policia porra en mà... Alguns diran: “Si era la notícia!” Jo dic: la notícia de què? Aquell argument, pura testosterona professional, és pobre. Donar la prioritat a explicar per què passa el que passa i què passarà, dirigir la informació al cervell i no a la víscera és la primera mesura per curar la desafecció pels mèdia, als quals molt sovint la gent identifica més amb l’ establishment que amb la ciutadania.
