Tantíssima gent circula i s’informa fent cas al que li recomanen des del seu timeline de Twitter o els seus amics de Facebook o d’altres xarxes socials. És a dir, que a més del criteri dels periodistes dels mèdia formals -els professionals de la cosa- opera un altre filtre que és la recomanació o “indicació social”, com en diuen alguns. La cosa és que darrere les xarxes hi ha una programació, un software, que tria i dóna preferència a uns missatges mentre en relega d’altres que potser són menys profitosos o que escauen poc al “sentiment” que es vol donar a aquella xarxa o per motius que, a hores d’ara, els enginyers i responsables de màrqueting que programen aquests algorismes no es veuen amb raons o amb cor d’explicar.
Tenim dret a saber quins són aquests criteris. En la recent crisi racial a Ferguson (EUA), Facebook gairebé no es feia ressò dels greus incidents en comparació amb Twitter. I és obvi que tant una xarxa com l’altra n’anaven plenes. En un món on decidim com ens informem via xarxes socials, saber com decideixen els seus continguts i ens els fan arribar, com els trien i promocionen, per què tal afer o tal altre apareixen entre els trending topics, és a dir, com funcionen els algorismes que processen el trànsit d’aquestes xarxes. Tot això no té un interès marginal o tècnic, perquè afecta directament un dels nervis de les societats obertes: com els ciutadans obtenim la informació que ens ajuda a decidir. Els algorismes i protocols que governen les xarxes socials intervenen en l’edició i difusió de les notícies gairebé tant com els caps de secció d’un diari o una tele.
Això ho explica molt bé Emily Bell -l’antiga directora digital de The Guardian i ara a la Universitat de Colúmbia de Nova York- en una recent lliçó magistral a Oxford. Bell conclou que els mèdia han de fer també d’empreses tecnològiques i posar la programació i els algorismes al servei de la informació i no al revés, com fan les xarxes socials i els seus exèrcits d’enginyers i tècnics de màrqueting.
