Al taller dels RCR: somnis, concentració i molta til·la

Els participants del ‘workshop’ d’estiu dels arquitectes d’Olot treballen en una maqueta del projecte de La Vila per a una exposició al Japó i reben la visita del Pritzker Shigeru Ban

Els tallers d’estiu que organitzen Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, el despatx d’arquitectura RCR, són una experiència intensa: els participants han de redactar un projecte per a un concurs en només tres setmanes i ho han fer en grup, en la línia de la creativitat compartida per la qual els RCR van rebre el premi Pritzker el 2016. La jornada d’ahir va ser molt moguda, especialment per al grup d’escenografia. Per adaptar-se a l’agenda del director Paco Azorín, el taller va començar abans que el d’arquitectura i fotografia i el d’audiovisuals, que s’acaben divendres que ve. Després de dinar presentaven els seus projectes: cinc muntatges de Salomé de Richard Strauss per a l’espai de La Lira a Ripoll, dels mateixos RCR. Poques hores abans els escenògrafs treballaven sense pausa. Al costat d’una maqueta de La Lira -un espai públic que ocupa el lloc d’un antic teatre- s’acumulaven les capses de til·la. Massa nervis? “No, un grup ha fet servir til·la per fer una muntanya de cendra i ahir a la nit van estar-ne buidant bossetes fins a les tantes”, explicava Paco Azorín. Abans de mostrar els projectes Azorín va recordar la passió i l’inconformisme de Iago Pericot, que va morir dijous -“Va ser el meu mestre”, va dir- i li va dedicar la presentació.

RCR: “Ens agradaria ajudar a percebre la natura”

La implicació dels participants va més enllà de l’ofici, també és emocional. “D’aquí han sortit grans amistats, es creen fílies i fòbies”, deia la impulsora cultural de la Fundació Bunka dels RCR i coordinadora dels tallers, Andrea Buchner. Els escenògrafs no van ser els únics que ahir van presentar la seva feina en públic. Un dels grups d’arquitectura treballa en una maqueta del projecte somiat dels RCR, La Vila, per a l’exposició que la japonesa Galeria Ma, la més important al país en el camp de l’arquitectura, els dedicarà l’any que ve. Al migdia van mostrar en quin punt tenien el projecte. “Es tracta de reflexionar sobre la manera de representar el que hi ha i el que es vol fer. Els responsables de Yoshimo, que és un bosc d’on s’extreu la fusta per fer els temples, donaran la fusta per fer el Pavelló de Paper a La Vila, de manera que exposar el projecte al Japó és relacionar el Parc Natural de la Garrotxa amb el parc sagrat de Yoshimo”, explica Buchner.

Els arquitectes d’Olot es prenen les correccions molt seriosament i poden arribar a puntualitzar, com feia Vilalta, les paraules amb què els alumnes expliquen una proposta. “Heu de fer servir l’instrumental propi d’un projecte d’arquitectura, com si la representació de La Vila fos el projecte d’una casa”, subratllava Vilalta. La mostra també inclourà alguns dels medallons de vidre que ara formen part de l’exposició del pavelló català a la Biennal de Venècia, RCR. El somni de la natura.

Imaginar el futur d’Olot

Tot i la serenitat que inspira l’arquitectura de l’estudi dels RCR, l’Espai Barberí, el ritme és trepidant. Tot just han acabat les correccions, Rafael Aranda busca un forat a la taula d’un dels grups que treballen en un altre dels projectes d’arquitectura, un tanatori a la ciutat d’Olot. “El workshop és també un projecte de ciutat. Les idees que hi sorgeixen van deixant un pòsit”, diu Buchner. Olot té un tanatori, privat, i la proposta del grup dirigit per l’arquitecte Roger Subirà es concentra en la manera d’ubicar-ne un altre a la vora del cementiri, tenint en compte el futur turístic i cultural de la zona. Perquè els turistes i els usuaris del tanatori puguin conviure, proposen un tanatori integrat en un jardí, de manera que la vegetació i els arbres són alhora refugi i consol. “La gestió de les emocions durant el taller és molt important”, diu Subirà, pel repte de la creació col·lectiva i la pressió del format concurs. “El workshop permet treballar amb el mateix mètode dels RCR”, diu.

El tercer projecte d’arquitectura vol treure partit del cingle basàltic de Castellfollit de la Roca, la visió del qual queda interrompuda per la carretera A-26 i el túnel de Mont-ros. Una de les participants és la Sandy, del Líban, que acabarà la carrera d’arquitectura l’any que ve. “Cada estiu faig un taller i, com que els dels RCR tenen un enfocament més professional, vaig pensar que seria un plus en la meva carrera”, afirma. “La metodologia que fem servir per aproximar-nos al cingle pot ser inspiradora en el terreny de l’arquitectura. El paisatge i l’arquitectura es complementen, i al Líban ens falta la part del paisatge, no el considerem tan important com a Europa”, explica. Dels 117 participants només 15 són catalans o espanyols, i la resta venen de països com Itàlia, Àustria, Bolívia i Xile. La part de dansa d’enguany ha anat a càrrec de Mal Pelo.

Ahir l’arquitecte japonès Shigeru Ban, guanyador del Pritzker el 2014, va fer una conferència dins el programa obert del taller. Abans els RCR el van rebre al seu despatx. “Sempre intentem comptar amb algun Pritzker, per tenir les tres parts cobertes: la catalana, la de l’Estat i la internacional. Vam conèixer Shigeru Ban quan vam recollir el Pritkzer a Tòquio, i també ens vam emportar l’escalf dels Pritzker japonesos, que van venir tots. Sempre ens ha interessat la seva mirada en la innovació de materials i també els projectes que ha fet en llocs menys desenvolupats”, conclou Rafael Aranda.

Etiquetes