ART

Dalí compleix el somni d’exposar amb Rafael

El Prado presta ‘Verge de la roca’ i s’exposa a Figueres amb un oli de l’empordanès

Salvador Dalí va admirar Rafael al llarg de la seva vida, independentment de les seves etapes creatives. El 1921 es va fer un autoretrat amb el coll rafaelesc i, quan estudiava a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, anava al Prado a les tardes i el considerava un dels seus grans referents, juntament amb Velázquez i el Bosch. En les obres finals dels anys 70, Dalí va tornar a evocar el mestre d’Urbino. Com recorda la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, l’artista empordanès va deixar per escrit al llibre 50 secrets màgics per pintar, del 1948, el “somieig prolongat” de veure una obra seva penjada al costat d’una obra de Rafael. Encara que sigui pòstumament, el Museu del Prado ha fet realitat el somni de Dalí i, des de fa pocs dies, conviuen en una sala del Teatre Museu Dalí la Verge de la roca de Rafael i la daliniana L’ascensió de Santa Cecília, en una mostra que porta per títol precisament Dalí-Rafael, un somieig prolongat. La iniciativa forma part dels préstecs extraordinaris que el Museu del Prado ha fet a un museu de cadascuna de les comunitats autònomes, tret de Madrid, per celebrar el bicentenari de la institució.

L’ascensió de Santa Cecília és una pintura de l’etapa mística nuclear de Dalí en la qual la reproducció d’una altra pintura de Rafael, Santa Caterina d’Alexandria, està envoltada d’unes formes que recorden corns de rinoceront i que representen “la matèria discontínua”, com explica també Aguer: “Dalí deia que els temes de Rafael i altres artistes del Renaixement s’havien d’analitzar i tractar a la llum de la cosmogonia del segle XX, que passa per la física nuclear, la ciència, la psicoanàlisi i tots els grans esdeveniments que van marcar el segle”.

Fer esclatar l’art de Rafael

El paisatge de Portlligat, una constant en l’obra daliniana, torna a aparèixer en la part baixa de la tela i el cel gairebé es confon amb l’horitzó del mar. Santa Caterina d’Alexandria no és l’única cita rafaelesca de Dalí: als anys 50 va crear obres com Cap rafaelesc esclatant i Màxima velocitat de la Madonna de Rafael. També va passar l’obra de Rafael pel filtre dels seus experiments òptics en una obra de títol llarguíssim: Quadre quasi gris que, vist de prop, és abstracte; vist a dos metres de distància és la Madonna Sixtina de Rafael; i a quinze metres és l’orella d’un àngel que fa un metre i mig i que està pintada amb antimatèria, així doncs, amb energia pura. Per acabar, el 1979 va fer una obra estereoscòpica a partir dels murals L’escola d’Atenes i L’incendi del Borgo.

Tot i que en els últims anys el classicisme dalinià ha sigut una de les línies de treball al Centre d’Estudis Dalinians, i també n’han organitzat exposicions, s’hi han tornat a submergir amb motiu de Dalí-Rafael, un somieig prolongat. Per aprofundir en el procés creatiu de l’artista empordanès, les dues pintures estan acompanyades de fotografies i documents, entre els quals hi ha imatges del taller de Portlligat i Monterrey, una monografia dels dibuixos de Rafael que Dalí tenia a la seva biblioteca i dues reproduccions de Santa Caterina d’Alexandria. En una de les reproduccions, Dalí hi va traçar una quadrícula per traslladar la imatge a la tela. “Ens agrada aprofundir en una obra determinada i explicar-ne el procés de creació. Últimament hem començat a incidir-hi més”, conclou Aguer.