Arquitectura

Descobrir el racionalisme més enllà de les icones

L’Ajuntament de Barcelona reivindica l’arquitectura moderna de la ciutat amb un llibre amb nou itineraris

Els edificis racionalistes barcelonins que venen automàticament al cap són la Casa Bloc, el dispensari antituberculós i el pavelló Mies van der Rohe. Decidit a ampliar aquesta llista, l’Ajuntament de Barcelona ha fet un pas important per a la divulgació del racionalisme, menys conegut pel gran públic que el Modernisme, amb la publicació del llibre Ruta del racionalisme de Barcelona. El GATPAC i l’arquitectura dels anys 30. De fet, l’autora, la periodista Tate Cabré, presenta 68 edificis distribuïts en nou rutes per zones com Montjuïc, el Poble-sec i l’Hospitalet de Llobregat, l’Eixample, Ciutat Vella, el Tibidado, Pedralbes i Sarrià. A més, inclou un annex amb un itinerari específic per les obres de Josep Lluís Sert i un altre amb una dotzena d’obres més, una mostra d’arquitectura efímera, una altra de panteons funeraris i una última d’edificis modificats. La qüestió de l’arquitectura funerària racionalista és encara problemàtica. Cabré cita un article d’Oriol Bohigas on afirma que no n’hi ha cap que estigui considerat com a “canònic”, però ella ha trobat tres panteons al cementiri de Montjuïc i uns altres a Tarragona per a un altre llibre en què està treballant.

En el camp de l’arquitectura la divulgació és cabdal perquè la ciutadania conegui el patrimoni i prengui consciència del seu valor. “Per molt que reivindiquis un moviment, no vol dir que estigui protegit ni que quedi blindat”, afirma Cabré. “El racionalisme no s’ha divulgat. Hem anat edifici per edifici per fer itineraris fàcils per a la gent, i sempre teníem dubtes d’incloure o no algun edifici, perquè no tenien una fitxa oficial feta; o, si la tenien, quan arribaves veies que no tenien res important. Es parla del racionalisme, però hi ha pocs estudis en profunditat”.

La ruta del racionalisme de Barcelona inclou un edifici dels anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, la Casa Rafael Parcerisas Serra, de l’arquitecte Fernando de la Escosura Pulido. L’edifici és fruit de la remodelació de dues cases existents i és una mostra de com el racionalisme espanyol va arribar a Barcelona. És una llàstima -potser és el tema d’una futura guia- que el llibre no inclogui obres de postguerra, com l’Hotel Park, d’Antoni Moragas, i els pisos per a mariners de Josep Antoni Coderch a la Barceloneta.

Abans i després de la guerra

El recorregut cronològic del llibre arrenca amb edificis com la Casa Puig i Gairalt, del 1928, un habitatge de transició on encara es poden observar trets noucentistes, i finalitza amb dos treballs de maduresa de Josep Lluís Sert dels anys 70, la Fundació Joan Miró i els habitatges de Les Escales Park. La doble presència de Sert abans de la Guerra Civil, com a coautor de la Casa Bloc i el dispensari antituberculós, i durant l’últim franquisme serveix per explicar els estralls de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya. “Em va colpir que tot aquell projecte de país quedés estroncat per la guerra”, diu Cabré, en el sentit que, a diferència de l’arquitectura modernista, que és sobretot privada, els arquitectes dels anys 30 van continuar treballant per a l’alta societat i també per a les administracions públiques, fent col·legis i hospitals, com una continuació de les obres que s’havien fet durant la Mancomunitat.

Els blocs d’habitatges són un altre terreny: “Un fet per entendre per què en aquell moment es van fer tantes cases barates és la llei Salmón, pel ministre Federico Salmón, que va promoure l’habitatge social i va fer grans exempcions fiscals a qui fes pisos de lloguer econòmics i molts propietaris benestants s’hi van apuntar”. Federico Salmón militava a la CEDA i va morir durant les matances de Paracuellos. Després de la guerra es van tornar a posar plaques, ara franquistes, en els edificis que havia promogut.

El lector de Ruta del racionalisme de Barcelona també trobarà que més enllà dels moviments predominants el panorama arquitectònic de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX era molt ric, i que els joves arquitectes del GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que volien emular la Bauhaus i presentaven un projecte trencador i europeista, van compartir espai amb arquitectes d’altres tendències. “Coexistien diversos estils. Si un arquitecte havia anat als Estats Units o Cuba feia art déco, un altre que sempre havia viscut aquí feia gaudinisme, i un altre que s’hagués deixat anar feia edificis noucentistes. Els arquitectes del GATPAC tenien vint anys, però també hi havia en actiu arquitectes de fins a seixanta anys”, explica Cabré. “Quan vas pel carrer Pelai veus els magatzems El Siglo -afegeix-; encara et semblen impactants i es remunten a l’any 1915! Sempre hi ha hagut exemples de modernitat a Barcelona, però no l’hem divulgat prou”.

La disputa amb Josep Goday

Com a exemple d’arquitecte més gran que s’endinsa en el camp del racionalisme, Tate Cabré parla de Josep Goday, que va ser l’encarregat de fer nombroses escoles noucentistes i que en un dels seus últims treballs, l’Escola Collaso i Gil, va fer un canvi significatiu: “L’última obra escolar projectada per Goday implica un canvi dràstic d’estil, més en la línia expressionista i funcionalista, que el va portar a polemitzar amb el GATPAC, que no el considerava racionalista, i a exposar-los els criteris racionals i funcionals que havia utilitzat en el projecte”, afirma Cabré al llibre. “De la mateixa manera que els noucentistes havien volgut matar el pare respecte als modernistes, els arquitectes del GATPAC van voler fer el mateix respecte el Noucentisme i van atacar Goday, que ja era un home gran i un arquitecte institucionalitzat”, diu l’autora. L’Escola Collaso i Gil, que està guarnida amb escultures art déco, no és l’únic edifici que Cabré reivindica entre els que són menys coneguts pel gran públic: “La Clínica Barraquer, de Joaquim Lloret Homs, és una altra icona”. Curiosament és la més trencadora de l’arquitecte, ja que en altres obres va fer servir estils més clàssics.

En tot aquest panorama tan dens d’arquitectes i edificis, a Tate Cabré li han cridat l’atenció dues figures que desconeixia, i que sovint han passat força desapercebudes: els arquitectes Jaume Mestres i Fossas i Pere Benavent de Barberà. Jaume Mestres i Fossas apareix ressenyat amb la Casa Viladot i la Casa Ginestà, totes dues a l’avinguda Gaudí; també va ser l’autor de dues obres desaparegudes: el Pavelló dels Artistes de l’Exposició del 1929 i la seu de l’editorial Seix Barral. També va ser un esportista destacat, i Cabré recorda que va ser pioner a l’hora de projectar equipaments esportius: la primera piscina coberta d’Espanya, el 1929, al Club Natació Barcelona, i el primer autòdrom, el Terramar a Sitges. Mestres i Fossas també va ser el responsable del primer estadi candidat a uns Jocs Olímpics, l’Estadi Català, a La Foixarda, que actualment és un camp de rugbi.

Pel que fa a Pere Benavent de Barberà, que també va ser poeta, el seu nom no és gaire conegut però una de les seves obres sí que és força popular: la Casa Jacint Esteva, coneguda com La Punyalada pel mític cafè que hi va haver als baixos. Més endavant va abandonar el racionalisme per abraçar postulats menys agosarats, com es pot veure en els col·legis majors a la Diagonal. “El racionalisme va voler ser l’estil de la República i el franquisme no ho podia acceptar”, conclou Cabré.