El MNAC es contagia de l’“amalgama positiva” dels 60

BarcelonaCom que hi ha molta feina pendent per posar en valor l’art català de postguerra, als grans museus del país es produeixen situacions com aquesta: mentre que les exposicions recents de Mari Chordà (Amposta, 1942) al territori són escasses, l’artista va ser inclosa en l’exposició de la Tate Modern The world goes pop (2015) i arran d’aquella mostra el Reina Sofia va comprar-li obra. A casa nostra, Chordà acaba d’entrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC): tres obres seves, uns autoretrats embarassada d’arrel pop, es poden veure dins la nova exposició del museu, Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, i passaran a formar part de la col·lecció permanent, com també ho faran les d’altres creadors pròximament. Si la futura col·lecció d’art de postguerra del MNAC manté el nivell de l’exposició que han comissariat el conservador d’art de postguerra i segona avantguarda Àlex Mitrani i la comissària i professora Imma Prieto, la urgència per ampliar el MNAC és encara més gran. “Mari Chordà és una artista clau en la història de l’art pop protofeminista i després en la concreció del feminisme des d’un punt de vista social”, afirma Mitrani. Després de la panoràmica de l’art de postguerra que el MNAC va presentar el 2015, titulada Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977, ara fan una prospecció en un moment concret. “A més de l’interès indubtable de l’exposició, és sorprenent veure com aguanten les obres i la potència que mantenen 50 anys després”, subratlla el director del museu, Pepe Serra.

El títol de la mostra prové del nom d’un gas que els protagonistes d’una pel·lícula de Carlos Durán volien introduir a les canonades perquè tothom l’inhalés i provocar una revolució. De la mateixa manera que la nova presentació de l’art dels segles XIX i XX va suposar el redescobriment d’alguns artistes, ara agafen una força renovada els mateixos Mari Chordà i Carlos Durán - Liberxina s’ha restaurat per incloure-la a la mostra- i també Jordi Galí, Guillem Ramos-Poquí, Enric Sió, Aurèlia Muñoz, Alicia Fingerhut i Ernesto Carratalá. De fet, algunes de les obres, com les d’Àngel Jové, Benet Rossell i un vídeo d’Antoni Muntadas, són inèdites o s’han vist molt poques vegades. Per a Mitrani, els artistes representats reben la influència del context internacional de París, Londres i els Estats Units i tenen la particularitat que no són ni pop ni conceptuals i queden fora de les categories convencionals. “Van intentar traduir en un context pobre i difícil aquella llibertat absoluta que havien absorbit de fora”, assenyala Mitrani.

De la psicodèlia a l’art conceptual

La mostra està ubicada a la sala petita d’exposicions temporals del museu i l’espai és ple a vessar. El recorregut arrenca amb una inquietant cadira d’obstetrícia tunejada d’Amèlia Riera i continua amb àmbits temàtics. El primer recull la pintura i el disseny que reivindiquen la psicodèlia, l’hedonisme i l’erotisme. Al de la cultura pop hi ha còmic i una pintura paròdica de Francesc Artigau sobre la victòria de Massiel al Festival d’Eurovisió, i també apareixen altres temàtiques com la bandera nord-americana, els drets civils dels afromericans i la representació de la dona. Més endavant apareixen els nous llenguatges del cinema i també ocupen un espai destacat els artistes del Grup del Maduixer -Antoni Llena, Albert Porta, Àngel Jové, Sílvia Gubern i Jordi Galí.

Per acabar, hi ha els “nous comportaments artístics”, com explica Mitrani, i l’art conceptual. “Parlem de comportaments i no de pràctiques perquè parlem d’un subjecte en crisi, que és creador i espectador alhora. L’autoria es difumina i l’espectador completa les obres amb la seva participació”, diu Prieto. Precisament un dels plats forts de la mostra és la recreació de l’habitació negra del Maduixer, un espai d’oci on Albert Porta, actualment Evru, va començar a experimentar amb la pintura fluorescent. Entre les curiositats hi ha una pel·lícula de Xavier Miserachs rodada a Calella de Palafrugell i crítica políticament i religiosament, Amén historieta muda.

Petits grups interconnectats

Per a Imma Prieto aquest moment històric té alguns eixos centrals, com la transversalitat de la disciplina artística. De fet, a la mostra hi ha també peces de disseny, com el tamboret Llibertat, de Jordi Galí, i imatges d’edificis com ara la fàbrica Tipel, d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, i la discoteca Skinsad, de Lluís Güell. “En aquell context els artistes treballaven conjuntament, hi havia una contaminació positiva entre ells”, diu la comissària, que posa en relleu “les microhistòries”: “Tenim els grans relats historiogràfics, però som conscients que al segle XXI hem de revisar la història, corregir-la i omplir els buits. S’ha d’introduir la dona en la historiografia i les petites històries ens ajuden a desencallar els discursos encaixonats”. Finalment, Prieto destaca espais alternatius com el Maduixer, la discoteca Bocaccio i el bar Taita: “Hi havia una amalgama positiva, petits grups connectats entre ells que tenien molta força”. A més, aquests anys posen les bases de l’art posterior. “Es va dipositar la llavor de l’eclosió de la dècada següent”, diu.

L’exposició, que estarà oberta fins al 22 d’abril, compta amb el patrocini d’Agrolimen i ha costat 113.000 euros. La tasca del museu amb l’art contemporani continua i en les pròximes setmanes es renovaran les sales d’art de postguerra de la col·lecció permanent.

Un fons creixent d’art contemporani

La llista d’artistes que entren a la col·lecció del MNAC coincidint amb la inauguració de Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 inclou, de moment, Ernesto Carratalá, Mari Chordà, Alicia Fingerhut, Jordi Galí, Aurèlia Muñoz, Guillem Ramos-Poquí i Enric Sió, i al museu treballen perquè la llista creixi les pròximes setmanes. “És possible que setmana a setmana s’hi vagin incorporant nous noms”, afirmen fonts del MNAC. Les obres arriben al museu gràcies a cessions, dipòsits dels artistes i dels seus familiars i hereus, i també a través de compres de pla d’arts visuals del departament de Cultura. En definitiva, els nous ingressos representen la feina feta en els últims anys per donar cabuda a l’art català fins als anys 80 entre les missions del museu.