El Macba recupera l’essència de Plensa per a Barcelona

La primera gran mostra de l’artista a la ciutat en 22 anys inclou una vintena de peces des de 1989

L’esperada exposició de Jaume Plensa al Macba ja és un realitat. Fa 22 anys la Fundació Joan Miró li va dedicar l’última gran exposició a la ciutat i hi havia expectació entre els periodistes per veure la nova mostra, que demà obre les portes al públic. També per escoltar una vegada més l’artista. El discurs ple de metàfores i imatges poètiques de Jaume Plensa sobre la seva obra i l’art és captivador i té la capacitat de connectar amb el gran públic. En uns temps tan convulsos l’artista reivindica la bellesa i, com els seus caps d’adolescents amb els ulls tancats, fa una crida per fer servir l’art per mirar-se a un mateix.

Precisament la primera peça de la vintena que hi ha exposades és com un motlle per produir escultures amb forma de signe d’interrogació, titulada Firenze II. Amb aquesta obra el comissari i director del Macba, Ferran Barenblit, posa en relleu els qüestionaments que hi ha en l’obra de l’artista des dels anys 80. Sembla que esperoni el públic a fer el recorregut sota la premissa de no donar res per fet, d’aprofundir en les obres per extreure’n una lectura personal. “Les seves escultures reflecteixen la capacitat de l’art per fer preguntes. L’art respon fent preguntes, i en l’obra del Jaume hi ha un qüestionament constant del subjecte i del que ens fa humans -afirma Barenblit-. Posa en dubte la història social i artística d’Occident i les veritats sòlides de la modernitat”. La presentació de la mostra es va fer un dia després del 23è aniversari del museu, i en fa 29 que Barenblit va visitar per primer cop el taller de Plensa.

Jaume Plensa tindrà aviat una altra gran cita a Catalunya, ja que ahir va anunciar que la instal·lació de la seva escultura monumental a Montserrat serà a l’abril. Com va fer a Madrid fa dues setmanes durant la instal·lació de tres caps gegantins al Palacio de Cristal ( Invisibles ), al Macba Jaume Plensa torna a demanar una serenor crítica i alhora balsàmica en un temps saturat d’informació i imatges: “És una exposició que demana silenci, que construeix silenci. En una època tan sorollosa ens fa molta falta”, afirma Jaume Plensa. Per a l’artista les obres exposades són les més “íntimes” i “conceptuals” i ahir les va lligar amb les monumentals amb un símil relacionat amb el seu propi cos, que a vegades ha sigut la mesura per crear una peça: “Ara la gent m’entendrà quan dic que em fan mal els ossets petits quan estic cansat, aquestes obres són com els ossets petits que hi ha entre els més grans i que ens compliquen la vida”, explica l’artista.

Tots els treballs exposats -tret d’una escultura feta amb blocs de ferro colat que recullen unes esferes gravades amb versos de Charles Baudelaire- provenen de la col·lecció particular de l’artista: “Seria un gran col·leccionista de mi mateix”, diu Plensa. Moltes apareixen en una nova configuració que s’adapta a les sales del Macba. N’és un exemple la peça que hi ha continuació de Firenze II, que consisteix en una successió de tensors posats a uns dos metres d’atura que mantenen ancorats contra el mur una sèrie d’objectes quotidians: “Quan vivia a París, em vaig adonar que el cel sempre estava baix i que sempre quedaves una mica ajupit. És una peça que sempre està en la mesura de l’espai on s’exposa. Com la paraula, té la mateixa mida del contenidor”.

Entrar al món íntim de l’artista

Abans d’entrar a l’exposició, que no té més títol que el nom de Jaume Plensa, el públic es podrà entretenir mirant unes fotografies gegantines del seu taller. Continuant amb el recorregut se succeeixen les troballes: una gran cortina de lletres feta amb el text de la Declaració dels Drets de l’Home filtra la visió de totes les obres que l’envolten, com una col·lecció de 73 caixes de resina amb noms d’artistes de tota la història que han interessat a Plensa, entre els quals hi ha noms com Frida Kahlo, Man Ray, Miquel Àngel, Miró i el Bosco. “És un autoretrat a través dels altres”, explica l’artista.

Alguns dels plats forts de la mostra són tres petites sales que recorden unes cel·les on hi ha una única obra, i on es pot apreciar l’afany d’espiritualitat de l’art de Plensa, que beu tant del budisme com de la tradició mística espanyola i de poetes contemporanis com José Ángel Valente. Valence està protagonitzada per l’enigma que creen 21 portes de ferro colat tancades en el perímetre de la sala. Amb motiu de l’exposició al Macba, Plensa acompanya aquesta obra amb una altra imatge potent: una ampolla de la qual raja aigua incessantment, titulada Dante’s dream. L’origen és l’escena d’un poeta que s’adorm i tomba l’ampolla que té damunt la taula. En la primera versió de l’obra hi havia vi en lloc d’aigua. En les altres dues peces hi intervé el so: en una el públic pot tocar els gongs de Matter-Spirit i en l’altra una gota d’aigua fa sonar un plat metàl·lic suspès del sostre. També crida l’atenció l’aparició del Plensa fotògraf: a Dallas?...Caracas? contraposa les fotografies de cuines d’aquestes ciutats. Per a Barenblit representen les promeses incomplertes de dues modernitats basades en la riquesa del petroli.

Tot i ser en un museu, la mostra també és una reivindicació de l’espai públic. Per a Plensa l’espai públic no es redueix al carrer i la plaça, sinó que també ho són un museu, una galeria d’art i un teatre. A l’espai que separa el Macba del CCCB hi ha instal·lats catorze dels seus autoretrats abraçant un arbre -en aquest cas unes troanes trobades a Sils-. “He creat un jardí literalment romàntic. Espero que amb els bancs la gent es retrobi i es relaxi”, diu Plensa. Precisament una obra exposada a prop d’aquest jardí, la que conté versos del poema de Baudelaire, titulada Prière, remet a l’escultura de l’artista que hi ha al passeig del Born.

Parlant de l’obra de Plensa en l’espai públic barceloní, s’ha de fer referència a Carmela, instal·lada al davant del Palau de la Música, i al projecte que va quedar al calaix d’un gran cap a la platja del Somorrostro. Tot i que no en va parlar directament, Plensa sí que va lamentar que els polítics no confiïn en els artistes tant com ho fan amb els arquitectes i que quan es parla de l’ skyline d’una ciutat no hi apareguin les escultures. “Encara hi ha molts prejudicis al voltant de l’espai públic perquè el món intel·lectual es vol protegir de les seves idees i se’l considera de segona línia, perquè és un espai salvatge, no se’l pot controlar”, opina Plensa. “Per fer una obra d’art públic necessites dues persones: un artista i un àngel, que t’envolta amb les seves ales i et protegeix”, va afirmar.

Els espectadors àvids del Plensa més recent i més reconeixible quedaran satisfets amb una instal·lació que hi ha al final del recorregut: Silence està formada per set caps de fusta cremada posats damunt unes bigues antigues d’una fàbrica belga. Ferran Barenblit ha tingut l’encert per posar-la en el mateix espai d’una obra primerenca, Continents I i II, en què ja es pot trobar l’interès pel cos humà, perquè tracta les diferents parts de l’anatomia com si fossin les regions d’un continent. La mostra estarà oberta fins al 22 d’abril i després de Barcelona es podrà veure al Museu d’Art de Modern de Moscou tot l’estiu.