SHIGERU BAN: “L’etiqueta ‘ecològic i sostenible’ s’ha convertit en una moda”

De Tòquio a Olot: Shigeru Ban (Tòquio, 1957) va assistir a la cerimònia de lliurament del premi Pritzker a Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, i ara s’hi ha tornat a reunir amb motiu del taller d’estiu dels RCR, en què el japonès va donar una conferència. El pati de l’Hospici d’Olot estava ple de gom a gom per escoltar l’arquitecte parlar dels seus projectes d’habitatges humanitaris fets amb paper i cartró en països com el Japó, l’Índia i Turquia; del Museu Nòmada, fet amb contenidors navals, i d’obres com el Centre Pompidou de Metz. Preguntat sobre els límits de l’ús del cartró, Shigeru Ban en va revelar un taló d’Aquil·les: “No se’n pot fer un zoo, perquè les cabres es mengen el paper”, va bromejar.

Vostè va néixer a Tòquio, es va formar als Estats Units i treballa arreu del món. ¿Creu que avui dia té sentit dir que un arquitecte és europeu, americà o asiàtic?

No ho crec. Soc japonès, però no vaig estudiar mai al Japó. La generació anterior a la meva, tot i que eren molt moderns, quan feien alguna obra a l’estranger feien servir algun tret tradicional, perquè la gent esperava algun detall japonès, però això ja no es pot aplicar a la meva arquitectura.

Va ser un pioner a fer arquitectura d’emergència després de grans desastres naturals.

Gairebé cada any hi ha grans desastres naturals al Japó. Fa uns mesos va haver-hi un terratrèmol a Osaka i una gran inundació. És un tema molt seriós. Quan vaig començar en aquest camp després del terratrèmol de Kobe, no hi havia arquitectes treballant-hi, però, després del terratrèmol i el tsunami al nord del Japó del 2011, molts arquitectes van començar a treballar a la zona. És un bon moviment, una oportunitat per fer alguna cosa. Quan viatjo als països que han patit un desastre natural, els estudiants sempre venen a demanar-me si ens poden ajudar. Això és un canvi. Quan jo era un estudiant, als anys 80, buscàvem arquitectes estrella. Fins i tot els criteris per atorgar el Pritzker han canviat. Seguint els vells criteris, no me l’haurien donat.

¿Treballa d’una manera diferent els projectes humanitaris respecte als altres d’encàrrec?

Al començament volia que hi hagués un equilibri entre els uns i els altres. Pensava que els projectes pro bono eren molt diferents de treballar per a la gent adinerada i que els havia de fer d’una manera diferent. Però això a poc a poc va anar canviant i ara no hi ha cap diferència. L’única és que em paguen, però, pel que fa al temps, l’energia i l’interès que hi dedico, són els mateixos. Fins i tot quan faig una estructura temporal després d’un desastre, intento fer un edifici bonic.

Què vol dir per a vostè la bellesa en un edifici?

No l’hem de buscar. Tot el que fem els bons arquitectes ha de ser bell. No intentem fer una construcció bonica, sinó que la dissenyem de la manera que creiem que és millor. Jo sempre intento fer edificis confortables, tant si és la casa d’un ric com un habitatge temporal.

Diu que la permanència d’un edifici no depèn dels materials.

Un hotel que Kenzo Tange va fer fa 30 anys ha desaparegut perquè un promotor el va enderrocar per fer-hi un altre edifici. En canvi, han traslladat la meva església de paper a Taiwan definitivament. També és cert que al Japó enderroquem els edificis, però la gent ho ha malentès: els enderroquem pels canvis en la normativa contra els terratrèmols, que canvia cada cop que n’hi ha un. Reforcem alguns edificis històrics, però és molt difícil i és massa car, així que hem d’enderrocar els edificis. Aquí teniu sort.

No li agrada l’etiqueta arquitectura ecològica i sostenible.

És una moda i s’ha convertit en un terme comercial. La sostenibilitat és bàsica per a tothom, no només per als arquitectes. M’ho han dit alguna vegada, però aquest moviment va sorgir després que jo comencés a fer estructures de paper, i no vaig fer-ho perquè hi estigués interessat, sinó perquè volia desenvolupar les meves pròpies estructures, com Frei Otto i Buckminster Fuller, i no estar subjecte a les modes.

Va començar a fer arquitectura humanitària perquè estava “decebut” amb la professió.

Sí, i segueixo exercint de professor, cada dues setmanes viatjo de París a Tòquio. Crec que forma part de la meva responsabilitat social com a arquitecte, i treballar amb estudiants d’un país que acaba de patir un desastre natural també forma part de l’ensenyament. Vaig tenir molta sort de rebre una molt bona educació als Estats Units, però mai vaig poder retornar res als meus professors i la meva escola, així que l’únic que puc fer és fer el mateix amb la pròxima generació. És molt important seguir formant la pròxima generació.

¿Ha pensat a fer habitatge temporal per als refugiats que arriben a Europa?

No, perquè això té a veure més amb problemes polítics, i la meva capacitat no és prou gran per intervenir en temes polítics [el 1995 va fundar l’ONG Xarxa d’Arquitectes Voluntaris]. Així que em concentro en les víctimes dels desastres naturals, especialment les minories. Els governs i les Nacions Unides tenen cura de la majoria de la gent, però sempre trobo una petita minoria que no reben ajuda governamental, tant sigui a Turquia com a l’Índia. Necessitem donar-los solucions específiques, no puc aplicar cada habitatge temporal que dissenyo a tots els projectes. El context, el clima i la manera de viure són diferents. Tampoc no és interessant repetir-se i enviar-hi un plànol. M’agrada anar al lloc, trobar quins materials locals hi ha disponibles i amb quin tipus de gent puc treballar, és el més estimulant.

Quina opinió té de l’arquitectura icò ni ca?

És interessant. En alguns concursos, com el de La Seine Musical, van demanar a cadascun dels arquitectes que dissenyéssim una obra icònica, per fer la porta de París per l’oest. Posaven com a referència l’Òpera de Sydney. Mai he buscat dissenyar un edifici icònic, però per guanyar un concurs t’ho demanen. Tant me fa si la gent critica l’arquitectura icònica o no. Crec que el Museu del Mont Fuji és molt icònic, però vaig fer-ho a propòsit.

Ha vingut a Barcelona en diverses ocasions.

Sí, m’agrada molt el pavelló Mies van der Rohe. També Gaudí, que era un enginyer molt interessant.

¿Creu que l’arquitectura de Gaudí l’ha influenciat d’alguna manera?

Sí, perquè l’arquitectura de Frei Otto hi estava molt relacionada i jo vaig aprendre molt d’ell. Fins i tot vaig fer una maqueta amb cadenes [riu]. L’arquitectura és un dels pocs camps que no han canviat radicalment amb la tecnologia. La tecnologia mai no ha fet millors els edificis. Quan vaig rebre el Pritzker, a Wang Shu [que havia rebut el guardó dos anys abans] i a mi ens van fer una pregunta amb molta mala llet: ¿com es porten amb els ordinadors? Wang Shu va ser molt amable i també va respondre en nom meu. Em va commoure: “Els ordinadors estan connectats al cervell però dibuixar a mà està connectat amb el cor”. No podem evitar els ordinadors, però encara dibuixem a mà. És molt important.

¿Com aconsegueix fer compatible dibuixar a mà i tenir tres despatxos?

M’agrada dissenyar-ho tot personalment i supervisar la construcció. No vull que el meu despatx creixi massa, perquè, si no, no ho pots controlar tot. Intento no treballar per a grans promotors. Els despatxos tenen entre 30 i 50 persones, i 50 ja em sembla massa.

Tres obres humils i visionàries

Un símbol de cartró

La catedral de cartró a Christchurch (Nova Zelanda) substitueix la que va desaparèixer el 2011 en un terratrèmol i té capacitat per a 700 persones.

Finestres marc

Com el centre Pompidou de Metz, nombrosos edificis de Shigeru Ban es connecten amb l’entorn amb finestrals que emmarquen llocs emblemàtics.

Fusta de rècord

Shigeru Ban treballa des de fa sis anys en la seu de les marques Omega i Swatch a Suïssa. Serà l’edifici més gran amb l’estructura de fusta.