Turbulències als museus de Barcelona

BarcelonaL’any ha començat amb intensitat als museus barcelonins: dilluns el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, parlava d’“apatia” a la ciutat i de “desestructuració de públics”. Al mateix temps es feien públics els primers acomiadaments de la història de la Fundació Joan Miró, i pocs dies després s’anunciava la plataforma +MACBA+Cultura per pressionar perquè s’ampliï el museu d’art contemporani a la Capella de la Misericòrdia. A més, encara continua pendent de resolució la reclamació històrica del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de créixer als palaus de la Fira.

“Des d’un punt de vista pressupostari, organitzatiu i de contingut els museus catalans han estat a la cua de les prioritats de les administracions, tret de quan s’ha d’assumir o proposar alguns projectes arquitectònics de dubtosa proporcionalitat, sostenibilitat i utilitat”, lamenta Joan Francesc Ainaud, el director de la consultora Artisplus. “Els museus estan en un moment de canvi: la relació amb els visitants s’està transformant molt ràpidament perquè cada cop ha de ser més obert, han de passar-hi més coses i el públic ha d’interactuar-hi molt més”, afirma Carles Vicente, director del servei de memòria, història i patrimoni de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub). I afegeix: “Les exposicions no deixen de ser molt estàtiques, i els últims anys intentem que els ciutadans, no tant els turistes, participin d’altres maneres”. Malgrat tot, la davallada de públic dels principals museus del territori el 2018 va ser només d’un 10% respecte a l’any anterior.

Dependència del públic

L’activitat dels centres depèn de la capacitat de generar recursos

Sovint les xifres de visitants són com una espasa de Dàmocles per als directors de museus, sobretot des que la crisi va aprimar encara més els pressupostos. També per als museus públics la venda d’entrades i altres recursos propis, com els patrocinis, s’han convertit en imprescindibles per poder fer exposicions temporals, com és el cas del MNAC [Pepe Serra va declinar fer declaracions per a aquest reportatge]. Per al director del Macba, Ferran Barenblit, aquesta tònica és perjudicial: “Estem en un model, que s’ha instal·lat molt a Barcelona i funciona a tot Europa, que té unes expectatives d’uns determinats resultats perquè funcioni tota la maquinària: la dependència del taquillatge. Cal repensar aquest model i no oblidar mai que la nostra funció fonamental és el coneixement, la recerca”. Arribar a públics “amplis i diversos”, subratlla Barenblit, no s’ha de veure com una “estratègia de supervivència” sinó com un “acompliment” de les funcions del museu. “Cada museu ha d’establir les pròpies estratègies de captació de públic més escaients en funció de la seva missió i de l’oferta expositiva i d’activitats i -evidentment- dels recursos disponibles”, diu Ainaud.

La col·laboració amb el sector privat es consolida amb casos com Uniqlo i el Macba, que obre gratis els dissabtes a la tarda i programa activitats especials gràcies al patrocini de la marca japonesa. També hi ha el cas de la Fundació La Caixa, que programa en els seus centres territorials exposicions del MNAC.

Complaença o risc?

Les programacions busquen l’equilibri en les propostes

Si tenen agafat el públic amb una mà, amb l’altra els museus s’han d’arriscar en les programacions. Per a la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Duran, en la fórmula de l’èxit hi conviuen el “reconeixement” de grans noms, com Andy Warhol i Velázquez, i el “coneixement” de propostes com les exposicions del programa de curadors joves Comisart. “El públic no ve sol, l’has de captar, i li has d’oferir el que realment vol”, explica Elisa Duran. En canvi, per a Barenblit, des d’un museu públic l’essencial és només el “coneixement”, tot i que el Macba va experimentar un augment de públic el 2018 gràcies a la nova col·lecció permanent i a l’exposició dedicada a Jaume Plensa. “Al museu no s’hi ha de venir a reconèixer sinó a conèixer. El més interessant és venir a descobrir, i als visitants se’ls ha de donar el que no esperen. Això és molt important per mantenir viva l’espurna del seu interès”. “Hem de resistir a la tirania de la taquilla”, subratlla Barenblit. Ainaud remarca que “el museu ha d’estimular el coneixement, generar preguntes i debat, fomentar la participació i interacció amb els seus públics, sense renunciar a una dimensió lúdica, de gaudi i de benestar. I la direcció artística ha d’estar alineada amb la seva missió, per damunt d’interessos personalistes”, planteja.

Cal internacionalitzar

Els museus no projecten prou el talent català al món

Joan Francesc Ainaud creu que una de les assignatures pendents dels museus barcelonins és “fonamentar la internacionalització” del talent propi. “És una de les missions més dramàticament menystingudes”, lamenta. “Per què hem de ser sempre receptors passius d’un mainstream i no en podem ser generadors?”, subratlla, fent referència tant al talent històric com al present.

Avaluació qualitativa

Cal afegir més criteris que els numèrics al rànquing

Mentre que la Fundació La Caixa analitza exhaustivament els objectius i els resultats quantitatius de les seves exposicions, a l’Icub consideren un “futurible” que els museus tinguin un contracte programa per fixar uns objectius i avaluar-los. Ara són com un departament més de l’Icub. “Tenen un pressupost consensuat i hi ha un seguiment molt continuat tant en termes administratius i econòmics com de continguts”, explica Vicente.

Per a la Generalitat, una de les eines per fer seguiment de la feina feta és l’informe de participació ciutadana en cultura. L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural va rebre l’encàrrrec el 2015 d’elaborar un model d’avaluació unificat amb l’Icub per comptar el públic, però no està del tot aplicat. Queda pendent l’avaluació qualitativa. “L’aprofitament dels museus s’ha de valorar en tots els sentits, i les variables quantitatives s’han d’acompanyar d’unes altres de qualitatives. És una vindicació que es fa de sempre”, conclou Ainaud, per reforçar les polítiques museístiques.