Fotografia

Cristina García Rodero: "Em contagio molt del que veig"

La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs presenta l'exposició 'Con la boca abierta'

Les històries que la reportera Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) explica dels seus propis treballs traspuen compromís, humanitat i empatia. També són entranyables. “El que busco sempre és parlar de la vida, tant del que és bo com del que és dolent”, diu García Rodero amb motiu de Con la boca abierta, l’exposició antològica que presenta a l’espai cultural La Bòbila Vella de Palafrugell dins l’onzena Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. “M’estimo la vida i m’agrada veure situacions diverses. M’agrada l’aventura, conèixer llocs o persones –explica–. Crec que és una de les millors coses que té la fotografia: com et porta als països buscant alguna cosa i com acabes fent amics, gent que potser no veuràs mai més però que no oblidaràs mai, sobretot quan t’ajuden o són generosos amb tu i intentes retornar-los aquesta generositat per tots els mitjans”.

Entre els països que més han marcat García Rodero hi ha Geòrgia. Com es pot veure a l’exposició, que inclou una seixantena de fotografies, hi va viatjar a mitjans dels anys 90 per encàrrec de Metges Sense Fronteres i va poder documentar unes vetlles i funerals que duraven una setmana. “Geòrgia, amb la seva guerra civil, em va recordar molt el que van haver de patir els espanyols. M'hi vaig bolcar. Les circumstàncies de la gent em commovien. Les coses que fotografio m’han de commoure, m’han de dir alguna cosa. En el moment que m’avorreixo, sé que ho he de deixar”, diu García Rodero, que va ser la primera fotògrafa espanyola a entrar  a l'agència Magnum. D’un dels difunts que va retratar a Geòrgia recorda que, tot i que va morir en un sanatori, el van portar a les seves terres perquè se n’acomiades; i un detall que fa somriure malgrat tot el dolor que hi ha en la imatge, és que li van deixar les ulleres a la butxaca de l’americana. “La gent va als funerals massivament, és el moment que tothom vol acompanyar els familiars, mentre que als casaments hi anava molt poca gent”.

Especialitzada en rituals i festes

Visitar Con la boca abierta és fer-se un regal en aquest estiu estrany. Com indica el títol de la mostra, el fil conductor de les imatges és que els protagonistes tenen la boca oberta: hi ha un nen fascinat pels pits descoberts d’una Ariadna adormida al Prado, un grup d’homes eufòrics que celebren l’Orgull Gai a Hamburg, uns nens refugiats en un camp de Macedònia i els participants en els rituals sincrètics i el Carnaval de Jacmel a Haití. "Em preocupo de les festes antigues i també de les modernes, de les reivindicatives, les gastronòmiques... Una festa és un univers molt complex", diu.

El recorregut segueix el cicle de la vida: comença amb el retrat d’un nen acabat de néixer al Brasil i s'acaba amb una vetlla georgiana. I entre l’un i l’altre hi ha escenes d’una tarda de dissabte en un McDonald's madrileny, dels Carnavals de Barranquilla (Colòmbia), del festival de cinema eròtic de Barcelona i d’unes sirenes del Weeki Wachee Springs State Park de Florida. "Em contagio molt de les coses que veig. He plorat un munt de cops amb la gent que plorava i he rigut molts cops amb la gent que reia, encara que no conegui la llengua del país", recorda.

García Rodero va descobrir els personatges amb la boca oberta a finals del anys 70 a Galícia: “Vaig anar a una romeria dels Milagros de Amil, a Pontevedra, i em vaig trobar amb una família meravellosa que anaven tots feliços de la vida a agrair a la Mare de Déu probablement que els hagués sanat. Van estar escoltant una missa molt llarga, perquè era la missa major, devien haver vingut caminat des de quilòmetres de distància. Les nenes petites s'adormien i estaven obrint la boca tota l'estona. Vaig estar pendent d’elles des que les vaig veure i les vaig veure fer unes cares tan simpàtiques, rares i còmiques, tan expressives, que quan les vaig positivar vaig veure que m’agradaria fer un llibre petitet sobre gent amb la boca oberta”. Però el tema va créixer més del previst. “Em vaig adonar que la boca oberta era més que el cansament i l’avorriment, era per on sortia l’expressió de totes les emocions, a vegades desitjades, a vegades no. Crec que els músculs de la boca són molt instantanis, molt intuïtius, molt espontanis i rapidíssims. La boca és l’entrada i la sortida de totes les emocions”, subratlla.

Una selecció entre 30.000 imatges

L’exposició va veure la llum per primera vegada al Centro de Arte Tomás y Valiente de Fuenlabrada (CEART) i García Rodero hi afegeix fotografies a cada nova seu. La selecció es va fer entre unes 30.000 imatges. “És qüestió d’observar i de revisar el teu arxiu. L’arxiu d’un fotògraf és una part molt important, perquè és la teva vida, l’has de conèixer i has donar vida a aquestes fotografies; si no les treus, moriran; si no es publiquen, no existeixen”, explica. Sobre el procés de treball assegura que intenta "treballar molt per poder seleccionar poc, que sigui de qualitat, i tenir diferents temes que parlin" de com concep ella la vida: "Sé el que és per a mi la vida i les persones que he fotografiat”. Un altre dels elements cabdals per a García Rodero és l’humor: “És importantíssim. M'encanta la gent que en té, i no s'ha de perdre mai. És el que t'ajuda a viure. I riure't de tu mateix, que també és molt important, et dona vitalitat".