ART
Misc 28/12/2018

La intimitat incandescent d’Ismael Smith

Palau Antiguitats exposa més de 120 dibuixos, il·lustracions, gravats i escultures de l’artista

i
Antoni Ribas Tur
3 min
La primera de tres proves d’estat de l’aiguafort Contracte, d’Ismael Smith.

BarcelonaÉs impossible no sortir tocat d’una exposició d’Ismael Smith (1886-1972). Si l’any passat ja va encendre les sales gegantines del Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’efecte es multiplica al retrobar-lo a l’espai íntim de Palau Antiguitats, on es poden veure més de 120 dels seus dibuixos, il·lustracions, gravats, escultures i exlibris. Encara de més a prop que al museu, l’erotisme d’algunes de les seves Salomé sembla més descarat i violent i un es pot quedar embadalit davant el virtuosisme de les seves escenes taurines i adonar-se després de com el toro ha esbotzat el cavall del picador. “Smith va crear l’espectacle del toro guanyador -explica el galerista Albert Martí-. Les seves escenes de tauromàquia gairebé es poden veure com un punt de connexió entre Goya i Picasso”.

Al marge de la proximitat amb les obres, l’exposició és una ocasió excel·lent per tornar a l’univers de Smith, ja que les obres són de primera: algunes es van poder veure a la retrospectiva del MNAC i després el propietari, el marmessor de Smith, Enrique García Herráiz, les va vendre a Palau Antiguitats i a un altre antiquari, Clavell & Morgades. De fet, dues es podran veure en dues exposicions, al Museu Thyssen de Màlaga i a la Fundació Palau. La col·laboració entre galeristes no s’acaba en aquesta compra conjunta: els guixos exposats -imperdible la Salomé que també va estar al MNAC- són propietat d’Artur Ramon. Finalment, les obres modernistes que hi ha al començament del recorregut van ser de la col·lecció Folch i Torres abans que Palau Antiguitats les comprés.

Un gravador virtuós i inventiu

Encara que moltes de les obres ja siguin conegudes, val la pena visitar l’exposició amb temps, per no perdre’s cap detall de la inventiva de Smith. “Es pot veure molt bé la cuina de l’art del gravat i com convertia en material expressiu les vicissituds del procés de treball, com les marques de tinta que quedaven després de retirar-la de la planxa”, diu Martí. En aquest sentit, a més dels gravats de toros destaca la versió de l’aiguafort Contracte que il·lustra aquest article: és la primera de tres proves d’estat i aquesta es caracteritza per com Smith va il·luminar el cos de la manola i el rostre de l’home i l’anciana que la flanquegen. La humanitat que desprenen personatges com aquests sempre té un segell molt personal, una barreja d’afectació i picaresca molt característica de l’artista. Es pot trobar al llarg de tot el recorregut, però les obres del tram final de la mostra, realitzades a Nova York, tenen una altra força: hi una un reguitzell de nus femenins rotunds que recorden pin-ups posteriors. “Smith anava a peep shows i bordells a dibuixar-les, per exercitar-se”, diu el galerista.

Un dels nus femenins novaiorquesos queda gravat a la memòria per un detall que pot passar desapercebut i que fa pensar tant en la vida a què es va veure abocada la model com en el final tràgic de la vida de Smith, que va morir en un manicomi. Si bé la resta estan signats al dors i no tenen cap anotació, en aquest hi ha una anotació a la part inferior. Era el 1938, la Guerra Civil feia estralls a Espanya, i l’artista es va trobar amb una dona que potser va haver de fugir: “Estudiando madre anarquista / Española de Padre, comunista ”, diu la nota.

stats