Les primeres ruïnes de la nit d’Eivissa

Com que són llocs d’oci, les ruïnes de teatres, cinemes i discoteques potser són especialment tristes i decadents. Les restes de les sales de festes sovint també reflecteixen històries fosques d’excessos urbanístics i dels estralls del turisme. Les discoteques Idea, Festival Club, Heaven, Toro Mar i Glory’s van tenir una esplendor més o menys duradora a l’illa d’Eivissa i l’artista Irene de Andrés (Eivissa, 1986) les ha convertit en protagonistes del projecte de llarg recorregut Donde nada ocurre, en cartell per primera vegada complet al museu Patio Herreriano de Valladolid fins al 20 d’octubre. No costaria gaire, salvant les distàncies, trobar altres casos a Catalunya o als llocs de la desapareguda Ruta del Bakalao. “Les cinc discoteques tenen a veure amb l’origen del turisme a Eivissa i l’evolució de l’oci nocturn”, afirma Irene de Andrés. “Per a mi era molt important poder exposar el projecte complet. És una exposició molt complexa, perquè té molts elements diferents i també és un treball molt emocional”, subratlla.

L’aproximació d’Irene de Andrés a cadascuna de les discoteques és molt diversa: la mostra inclou vídeos, fotografies, maquetes i documents. La primera de les discoteques que va obrir va ser Festival Club, el 1969: tenia restaurant, pista de ball i fins i tot una petita plaça de toros. Va ser clausurada el 1974 i després va servir per filmar-hi una pel·lícula pornogràfica i s’hi van celebrar raves il·legals. Toro Mar també està relacionada amb els toros: va ser una escola de tauromàquia que també oferia espectacles. Els propietaris la van intentar convertir en una sala de festes amb una cúpula, les obres de la qual van ser il·legals, i una sentència del 2014 va obligar enderrocar-la. “Cada discoteca té una història que em porta a parlar d’aspectes diferents, com l’hedonisme, les raves il·legals amb un desenvolupament i una tècnica diferents”, explica De Andrés.

Pel que fa a les ruïnes de Glory’s, està ubicada en un antic hipòdrom que ara es fa servir com a dipòsit de contenidors de la brossa, i Idea, que tenia com a tret distintiu una macroestructura metàl·lica que va estar inacabada durant 24 anys, va ser enderrocada el 2011. “Idea va arribar a ser una discoteca a l’aire lliure, però van paralitzar les obres quan havia de ser una altra macrodiscoteca a l’illa”, explica l’artista. Precisament la normativa de prohibir les discoteques a l’aire lliure a finals dels anys 80, com ho va ser la llegendària Ku, va marcar el declivi del caràcter igualitari de les pistes de ball: “Aleshores es van començar a construir aquestes macroestructures i van haver de començar a satisfer un altre tipus de demanda. A inicis dels anys 90 es van començar a estendre”.

Tot i que viu a Madrid des de fa anys, De Andrés manté una relació constant amb l’illa d’Eivissa perquè els seus pares hi segueixen vivint. Així que els seus treballs també es poden veure com una font d’imatges que contrasten amb “l’exotització” de l’illa i la seva població, que artistes i fotògrafs nacionals i internacionals van propagar des de les primeres dècades del segle passat. També són una exploració sobre els orígens del mite d’Eivissa i en certa manera una denúncia dels excessos del turisme. Malgrat tot, no està previst que Donde nada ocurre es pugui veure al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, tot i que té una peça sobre el finestral de l’entrada: “Es tracta de com et veuen des de fora i com es construeix tot aquest imaginari. Pel que fa a la música electrònica i les discoteques, la cultura de club queda fora de la història i alhora la targeta postal substitueix la història de l’illa”.

Per desenvolupar el seu projecte, Irene de Andrés, que va exposar a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró el 2017, es va capbussar en la història econòmica d’Eivissa, des que s’exportaven sal i ametlles durant les primeres dècades del segle XX fins a la riquesa que va portar el turisme i els estralls posteriors: “Era una illa molt pobra i ara viu gairebé exclusivament del turisme. El luxe està molt bé, relativament, però l’illa està massificada i, per exemple, falten metges. No s’està donant espai a la gent que hi viu tot l’any”, lamenta l’artista. “El turisme de masses està provocant estralls socials, mediambientals i de tota mena, i no només a l’illa d’Eivissa. Cal reflexionar sobre aquest sistema”, subratlla l’artista.

Mentrestant, la situació d’Eivissa està arribant al límit: “En unes illes tan petites no hi cap tanta gent, s’estan carregant la posidònia oceànica i hi ha uns lloguers tan cars que no permeten que la classe obrera hi visqui”, conclou De Andrés.

Arqueologia contemporània

Irene de Andrés explica el seu interès per les ruïnes contemporànies i el seu interès per l’oci i el turisme com a camp de treball amb una comparació amb l’Antiguitat: “Les ruïnes de la societat contemporània són els nostres teatres, de la mateixa manera que estudiem les ruïnes romanes i gregues que també venen de l’oci, com el Colosseu”, explica l’artista. Un altre artista, el fotògraf Julián Llanosa, va immortalitzar les ruïnes de l’altra gran plaça de les discoteques a l’Estat, la Ruta del Bakalao, on ell mateix s’havia divertit durant la seva adolescència. La particularitat de les fotografies de Llanosa és que va immortalitzar discoteques com The Face i El Templo a l’alba d’un dia ennuvolat.