El realisme màgic català reclama el seu lloc

SitgesLa divisió de la història de l’art en grans moviments estancs sovint no fa justícia a l’efervescència ni als matisos d’un moment determinat: des de fa pocs dies el Museu de Maricel de Sitges reivindica la força de l’avantguarda figurativa catalana amb l’exposició Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista, una línia que va quedar oculta dins el Noucentisme i que en altres països com França i Itàlia sí que ha rebut una atenció especial. A Catalunya s’havien estudiat els artistes individualment, però no se’ls havia reunit en una exposició. “Existeix una figuració nova, un realisme màgic català”, afirma Mariona Seguranyes, historiadora i comissària de la mostra. “Aquest realisme màgic té diversos escenaris: ciutats com Barcelona, Sitges i Olot, i també París, perquè molts dels artistes representants hi van viatjar”. La mostra inclou 47 obres d’una trentena d’artistes, algunes de les quals són molt poc conegudes pel gran públic perquè pertanyen a col·leccions particulars.

Un detall que crida l’atenció al llarg del recorregut són les relacions d’amistat entre els artistes: Picasso va ajudar Josep de Togores i Pere Pruna i també va promocionar Salvador Dalí després de rebre’l al seu taller l’any 1926. Precisament, l’empordanès també va donar suport a un altre artista, Àngel Planells. “Pere Pruna va donar llum i harmonia a l’art de Picasso; van desaparèixer les màscares africanes”, explica Seguranyes.

Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista és la primera producció de la Xarxa de Museus de Catalunya. Després de Sitges es podrà veure a Olot i al Museu de Valls, en una versió ampliada. El recorregut està organitzat cronològicament i és un encert de Seguranyes haver creat una successió de noms, alguns de poc coneguts pel gran públic, perquè els espectadors els coneguin i els recordin per a pròximes exposicions.

Evadir-se de l’horror de la guerra

Entre les descobertes que hi ha destaca el retrat fins ara inèdit que una adolescent Ángeles Santos va fer a la seva cosina Rosa Soler Torroella. També Palco d’envelat, de Francesc Vayreda Casabó -representatiu de com l’artista va trencar amb el llegat del seu pare, un dels grans exponents de l’escola d’Olot-, i l’extraordinari Els jugadors de billar, de Josep de Togores. “El realisme màgic va ser una mena d’evasió de la mort, de la destrucció i de l’enorme tristesa de la Primera Guerra Mundial en tota una generació. D’aquí sorgeixen aquestes ganes de tornar a configurar el món, tornar-lo a endreçar”, explica la comissària. Tot i que algunes de les obres es poden qualificar d’amables, se’n poden extreure molts matisos: la nena d’ El cercle, de Josep Berga, té una pressió melancòlica que lliga amb les rajoles escrostonades del mur on seu, i el cèrcol que porta a la mà, a més de ser un joc, és el cicle de la vida.

Moltes de les obres exposades provenen de museus de tot el territori, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu de Sabadell, el Museu de Valls, la Fundació Palau, el Museu de Montserrat i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. La tria de l’any 1917 per iniciar el recorregut remet a un punt d’inflexió: va ser l’any que va morir Enric Prat de la Riba i que hi va haver conflictes socials i polítics a Catalunya i arreu de l’Estat: “L’estètica de l’atzavara i l’oreneta del Noucentisme ja no funciona i tota una generació nova d’artistes, molts dels quals es formen sota l’ala de Francesc d’Assís Galí, com el mateix Francesc Vayreda, Enric Cristòfor Ricart i Joan Miró, estan buscant un art nou, van cap a una modernitat”, explica la comissària. El 1917 torna ser cabdal en la mostra perquè va ser l’any que Pablo Picasso va pintar L’arlequí, que es pot veure excepcionalment fora del Museu Picasso, i perquè aquesta pintura es va convertir en un referent per als artistes catalans que buscaven nous camins: “Va ser una obra molt observada i molt meditada”, explica Seguranyes. Malgrat tot, Joan Miró el va considerar un emblema del que no volia fer perquè considerava que l’obra de Picasso en aquell moment era massa comercial.

L’amic d’Amedeo Modigliani

Uns altres artistes que reivindica Mariona Seguranyes són Manuel Humbert -representat per obres dels anys 20 posteriors a la seva amistat amb Amedeo Modigliani- i Feliu Elias, conegut sobretot per La galeria, propietat del MNAC, i el seu acostament a la pintura seguint els postulats de la Nova Objectivitat alemanya. “No li interessava la realitat convencional, sinó la «pura realitat», aquella que passa desapercebuda a la nostra intel·ligència en el dia a dia”, explica Seguranyes. Aquesta altra realitat és “sinistra”, com es pot observar en un retrat que Elias va fer al seu germà on també hi un gat clavat en un arbre, un gripau i un cabrit.

Un altre dels artistes destacats és Francesc Domingo, pel “realisme espiritualitzant” dels seus personatges, com diu Seguranyes. En el seu cas, els rostres expressen un sentiment religiós amb uns trets que fan pensar en màscares africanes i els murals romànics.