OPINIÓ
Opinió 27/05/2016

De Can Fernando a Idomeni

3 min

Ella feineja per la carrera. Ell és dins el conró. De lluny, a un centenar de passes, se cerquen les mirades en sentir l'estrèpit del que sembla un tro que ve del cel, de lluny, però amenaçant. Al punt veuen comparèixer, a peu, un dels homes que, aquells dies del 1936, vigilen la costa. "Agafau el que tengueu més a mà, el més indispensable, i partiu. Els rojos han desembarcat". Ell desenganxa la bístia de l'arada i li posa els guarniments per enganxar-la al carro. Ella, embarassada, entra dins les cases i prepara un bolic de roba per a l'home, per a ella i per a un infant d'onze mesos que ja tenen. No hi ha temps per a res més. Té el pa dins el forn. Crueja, encara, però avui no podran esperar que sigui cuit del tot. A les cares, la por. Als cossos, el coratge i la incertesa. Hauran de deixar l'humil imperi de la seva joventut, la casa de l'esperança de bastir una família. S'enfilen dalt del carro i parteixen cap a la costa de na Pina. Ella es treu el pit per mirar de consolar l'infant que no plora de gana, sinó de neguit. Du els pans calents damunt les cames, que li bofeguen les cuixes. I amb la pausa pròpia de la bístia, però amb la pressa del moment, deixen la terreta sense saber exactament on aniran ni on podran tenir posada. Se'n van, parteixen per enfrontar-se a la incertesa, qui sap si a la intempèrie, amb un infant que encara no camina, que mama, que plora i que té fred. Abandonen, sense tenir culpa de res, sense haver fet res per merèixer-ho, la terra que treballen i que paguen amb la suor d'una feina amorosa i alhora obligada per la necessitat de tenir la menja que sustenti la família. Després d'un periple de dies per la Marineta de Portocristo o la Real a Sant Llorenç, acabaran refugiats i acollits per la gent de Can Fernando, una família manacorina de comerciants, durant dues llarguíssimes setmanes.

Durant aquells dies, hostatjats provisionalment a Manacor, ell intentà tornar a la casa del Port, per veure si tot continuava en regla. Mai no el deixaren passar de la costa dels Hams, perquè més enllà hi havia la cruenta batalla que sostenien republicans i nacionals per aquelles escasses quarterades de terra.

És la història dels meus padrins, una gent humil que es pensava que fugia dels rojos, però que, en realitat, fugia de l'horror de la guerra, fugia dels vint dies de guerra que trastocaren la serenor d'aquella Mallorca rústica dels anys trenta. Acabats els dies de combat, pogueren tornar a ca seva. Trobaren la casa, situada en el centre neuràlgic de la batalla, esbucada i saquejada, i l'hagueren de reconstruir per poder-hi viure. Durant anys, tot treballant la terra, hi trobaren casquets de bala, alguna bomba no detonada i fins i tot les restes enterrades d'algun mort en combat. Passaren anys de fam fins que tot va tornar a una normalitat aparent que els permeté arribar en pau als seus darrers anys de vida.

La Real, els Hams, la Marineta, són noms de lloc tocats pel desastre de la guerra, on moriren en batalla centenars de soldats d'un i altre bàndol. A Manacor, centenars de persones eren afusellades als cementeris per la seva sola pertinença a unes idees de llibertat. Però l'horror no hauria de tenir nom, ni lloc, ni ser patrimoni forçat de ningú, quan són les persones les qui el pateixen. Afganistan, Palestina o molt més greument Síria pateixen avui l'espant de les armes i les bombes. L'horror s'ha professionalitzat i s'ha modernitzat per fer-se més acarnissat i efectiu. I la gent en fuig, desorientada, tristíssima. Ens hem familiaritzat amb topònims com Lesbos o Idomeni, els llocs on la vella Europa acaramulla refugiats i vergonya. Aquesta vella Europa que negocia amb doblers la dignitat de les persones, tractades en ramat, expulsades, deportades a Turquia, abandonades per la humanitat en la seva més estricta humanitat.

Molts parlaran de vergonya aliena davant l'actitud indigna dels nostres governants. A les nostres mans, però, tenim el vot i tenim la capacitat de mobilització per fer canviar de parer i d'actitud els qui actuen en nom nostre. La vergonya no és aliena: és ben nostra també!

Obrim les portes d'Europa, la terra del benestar i l'acollida, el vell i cansat continent garant dels drets humans, a tots els qui necessiten una mà, un llençol, un plat de calent.

Durant més de tres dècades, la meva padrina, cada vegada que va tornar a Manacor es va aturar a Can Fernando, a saludar i a fer cas, agraïda eternament per l'acollida que hi tengueren durant les dues setmanes més dures de les seves vides. Què no farien aquests milers de famílies que, lluny del seu poble, lluny del seu país, lluny de la seva cultura i de la seva llengua, fugen de l'espant, què no farien per agrair-nos aquella mà, aquell llençol, aquell plat de calent en els dies més dolorosos de les seves vides?

stats