OPINIÓ
Opinió 23/03/2018

Canvi de règim

i
Antoni Riera Vives
4 min
Canvi de règim

Escric aquestes línies, allargassat entre flassades de tristesa immensa, mentre deuen pujar a les furgonetes de la policia espanyola cap a la presó Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Carme Forcadell i Raül Romeva davant la seu del Tribunal Suprem de Madrid. Jo sec al sofà de ca nostra. Ells seuen dins les furgonetes de camí al presidi, d’on no saben quan en podran sortir. Com la resta de presos polítics, no han estat jutjats, encara. Tancats per sediciosos, per perillosos, per risc de fuga. Sense judici a la farsant democràcia espanyola.

Ahir vespre sabíem també que Jordi Turull no havia superat la sessió d’investidura i no havia aconseguit la majoria absoluta per ser president, tot i que dins el Parlament hi ha una majoria absoluta de diputats independentistes, aconseguida amb tots els elements en contra i amb la Generalitat intervinguda per l’article 155.

La CUP va baixar del carro. Ja havien avisat.

Se sentien, aquests dies, molts de retrets envers els cupaires. També se’n sentien molts envers les declaracions aigualides que fan imputats, inculpats i processats davant els jutges espanyols. I encara també davant les renúncies a les actes de diputat que han anunciat aquests dies alguns dels líders de l’independentisme. Que si declaracions simbòliques, que si retorn a la vida professional, que si exilis a Bèlgica o a Suïssa. Que si renúncies a l’independentisme.

No anam bé, per aquest camí de retrets i d’acusacions de covardia, abaratiments o renúncies. La maquinària repressiva espanyola s’ha posat en marxa i és bo de veure que encara no ha agafat totes les revolucions de què és capaç.

Molts ho sospitaven. D’altres ho sabíem cert. Espanya s’ha limitat a tolerar la diferència nacional mentre l’statu quo no ha estat qüestionat. Mentre davant ha tingut un sobiranisme identitari però pactista, ha deixat fer, camuflant de democràcia una ràbia infinita contra la diferència. Incapaços de comprendre que som, que existim, i que volem existir, talment com ells també són, existeixen i volen existir. Incapaços d’assumir la derrota democràtica. Incapaços d’encabir dins aquestes testes obtuses que Espanya no és una “unidad de destino en lo universal”, creuen que ho feim per provocar, que existim per generar-los, a ells, la ràbia amb què ens mosseguen.

Ja no és que no ens estimin. És que ens menyspreen, ens insulten, ens odien. Em permet d’agafar de la xarxa un comentari de Valentí Rossell que em sembla del tot encertat: “Vivim en una tirania i no podem normalitzar la nostra vida civil. Ja no tenim empara. Quedar a casa tancats no és menys perillós que fer pinya davant la Guàrdia Civil. Una dictadura és exactament això”.

La justícia (i el Govern, perquè tot és u) espanyola actua de forma despietada, automàtica i irracional, i presa d’una ferotgia que castiga la idea, que espera que reprimint, vexant i humiliant les persones que són ara tancades (nou presos polítics, ja) aconseguirà vinclar la consciència dels represaliats.

El jutge Llarena ha entrat en follia desbocada sembla que sense valorar que la seva decisió de tancar i perseguir el govern de Carles Puigdemont generaria, com ja ha generat, un moviment de repulsa i indignació popular capaç de fer reviscolar unes energies que semblaven condormides.

La repressió, a més, ha de servir per enviar a rodar els retrets entre els independentistes i també per fer renéixer l’enginy amb què el procés va aconseguir arribar a l’1 d’octubre. Seny i rauxa a parts iguals. La prudència justa. I la capacitat d’unir-se per defensar la democràcia. Una defensa que també hauran d’acabar assumint els comuns. Una defensa que també hauran d’acabar assumint els demòcrates espanyols. Som a les portes d’un canvi de règim.

Espanya hauria de ser una vergonya per a Europa. Aquesta és l’Europa dels valors democràtics? Aquesta Europa que consent entre els seus membres un estat vergonyantment autoritari és l’Europa il·lustrada i bressol de la civilització? Aquesta Europa és l’Europa de les persones i de la llibertat, de l’estat de dret i del benestar? Aquesta Europa és la que va enterrar el feixisme, o la que li permet renéixer?

Catalunya ha de recuperar més aviat que de pressa les seves institucions i sabent que el camí és complex, que Espanya continuarà amb la repressió i que la tensió pot arribar a extrems que ara ningú sospita, ha de fer camí per combatre la vergonya antidemocràtica que suposa aquest estat instal·lat en vicis més propis del segle XVIII que no d’una Europa que es ven com a moderna i civilitzada.

L’ONU ha demanat a Espanya que garanteixi el dret de Jordi Sánchez d’optar a la presidència de la Generalitat. Per a ells, serà com sentir ploure.

Mentrestant, els independentistes serem més independentistes i més republicans. La ira genera més ira. No podem caure en la provocació, que tanmateix passa de mida. Ho hem fet molt bé fins ara. Persistim. Tenim la raó, però ja sabem que la raó no ens farà guanyar. Que serà la persistència, la coherència, la no-violència, la democràcia i la voluntat inestroncable de ser que ens mantendran en el camí inevitable cap a la llibertat.

stats