OPINIÓ
Opinió 10/08/2018

Compatibilitat de caràcters

i
Antoni Riera Vives
4 min

Hi ha el qui tot ho diu. Potser en nom de la transparència, potser en nom de la sinceritat, no calla. Explica amb paraules tot el que li vessa de la cervellera. Sol tenir problemes, aquest excés d’eloqüència vertadera. Alguns ho veuen bé, pensen que cal no defugir l’enfrontament, si cal, i molt més si és en nom de la veritat, o de la coherència. D’altres ho qüestionen, tot pensant que la veritat no és mai absoluta i que venerar-la pot perjudicar l’objectiu.

També hi ha el qui tot ho calla. Roman apartat. Molts es pensen que és sang freda o fins i tot covardia. Però sovint per ventura és abúlia o tedi. De vegades, també, prudència. És amo del seu silenci i pensa que les paraules no dites li seran fidels. Però sap també que el que es guarda per a ell podria ser útil o necessari per a un altre, i és possible que això el turmenti.

I hi ha l’histriònic. Tot ell és una exageració, una posada en escena que hom no sap mai si és calculada o espontània. En la seva actuació, és pura sang, pura veritat, pura passió. Tendeix al crit, i al gest de grans braçades. Mou el cap insistentment i fa carusses. Algun tic li sobrevé quan se sent ferit o tocat per les varetes màgiques del sentiment. No és un rellotge, sinó la bomba que el rellotge fa esclatar.

Però també hi ha el coa de palla. D’altres li diuen, també, conspiranoic. Pertot on es gira veu enemics, gent que fa xerratòrums per darrere, gent que l’odia, gent que no el vol. Se sent feble sovint. Però tantes altres vegades també s’enalteix al púlpit de l’amor propi per reivindicar-se per sobre de gent tan dolenta, pensa ell. Té por. I la por, si no esdevé patològica, és un bon mecanisme de protecció.

Ah! I l’egòlatra. Vol ser el primer sempre. El líder. Es preocupa poc dels altres, si a ell li va bé. Cerca suports, però sempre per anar al capdavant. No té escrúpols, quan es tracta d’aconseguir ser ell, i no un altre, qui encapçali l’aventura. Li agrada el protagonisme, i calen persones com ell, perquè no tothom vol ser actor principal.

Estima sempre l’amorós. D’aire hipi, levita sobre un nigul d’inconsciència i candidesa. En traspassar el tènue llindar que marca la bondat, tantes vegades escassa, de les persones, només veu fosca. Cerca la claror, que adesiara l’enlluerna. Somriu sempre i no riu quasi mai. Toca amb la pell i amb les paraules.

Quan ens hi posam?, diu el feiner. No està per romanços, aquest. Molts li diuen el pragmàtic. No s’embranca mai en discussions, i només parla si veu que pot obtenir un fruit de la paraula, una feina per fer, un objectiu a acomplir. Hi és sempre, si és per fer feina. No hi és mai, si és per discutir. Diligent i eficaç, compleix sempre els terminis de les tasques que es compromet a dur endavant.

També hi ha el tècnic. El troben fred, molts. Els més creatius n’abominen. Molts de pics sembla que posa barreres a les coses més senzilles. Però no: només vesteix de realitat la ingenuïtat logística d’alguns. És imprescindible per comprendre que no sempre podem fer el que ens roti.

Oh, la la! I l’artista. Està dotat d’una sensibilitat especial per a les coses més de cada dia. En tot troba un motiu per esmolar l’enginy. La seva retina és plena de colors i formes, d’idees i d’utopies, i la seva boca, farcida de paraules i lemes. Té un punt anàrquic que la resta agraeixen. Riu molt. I també plora. Sol ser un incomprès, però a ell també li costa comprendre els altres.

Nascut del niu dels anys, hi ha l’històric. Ho és per edat, inevitablement. Però també per mèrit.

Ningú és històric si no hi ha estat sempre, per anys que tengui. Aporta rigor i experiència, i un aire d’autoritat que sovint els altres agraeixen. El perd, de vegades, la seva antigor, perquè hi ha situacions que li venen de nou. Tanmateix, però, la història és cíclica i hi haurà poques coses que li venguin de nou. No cerca l’enfrontament, perquè li agrada més, sempre, el consell.

Amb un rem a cada mà, hi ha l’entusiasta. No li cal liderar, ni se sent, tampoc, ell, líder. Però tots el segueixen, àdhuc l’egòlatra, si li cal i li convé. Va manades desfetes i sovint l’excés d’eufòria li fa perdre la llet pasturant, però ja va bé que a qualcú li vessi l’energia. Els apàtics en són fans incondicionals, perquè és ell qui els insufla l’energia a les esmorteïdes veles.

Amb una espipelladeta de cada un en faríem un de bo. No hi ha caràcters, ni idees, incompatibles, si hom rema i té ganes de remar en la mateixa direcció. Dins el trencaclosques de cada tarannà hi ha la peça necessària perquè un grup de persones funcioni. Cal que cadascú sàpiga cercar la peça que cal i incorporar-la al projecte comú. Si així la cosa no va bé és que qualcú hi ha posat massa peces de les seves.

stats