OPINIÓ

Resplendim

Nosaltres, com el temps, ens hauríem d’avesar a viure anticiclònicament. La borrasca ens hauria de ser l’excepció, la raresa meteorològica, o simplement l’estat, i l’Estat, que ens altera la lluentor natural del nostre sol. Sí, hauríem de saber treure profit del nostre particular canvi climàtic.

Sense voler ser panxacontents, ni cofois, ni menfotistes, ni abonats al fatal “tanmateix”, nosaltres, el nostre poble, el nostre país, tenim tants de cels límpids, tants de sols empàtics i simpàtics, tantes clarors diàfanes, que no hauríem de concebre altre verb per a la nostra llum que no fos el de “resplendir”. Sabem qui som i d’on venim. Coneixem les nostres misèries, les nostres febleses, els nostres mals incurables, les nostres barreres altíssimes i els nostres ponts trencats. Però sabem també la potència de la nostra voluntat tan sovint dejectada, del nostre coratge tan sovint menystingut.

Som un poble que estira l’arrel terra endins, que s’aferra al país, conscient que no serà enlloc si no és aquí i, alhora, entre niguls i feixos de llum, escampa branques per on ens neixen fulles de colors diversos, empelts que fan brostar els fruits més saborosos. Som un poble que sempre creix, perquè viu per ser i per deixar ser, per caminar i fer caminar, per comprendre i ser comprès.

Coneixem les plagues ideològiques dels qui ens volen mal i sabem també que els creix qualque branca rebordonida. Els temporals, els encaixam amb qualque esqueix dins la ventada, amb moltes fulles que, tot caient, giren segons el vent, com ho fa sempre la fulla de l’om.

Som, els mallorquins, una gent voltada d’aigua. Hem plorat molt, i ens hem fustigat sovint innecessàriament, injustificadament, devots del flagell en pròpia carn. Hem tengut, també, qui ens ha fet plorar, rabiós i superb. Però ara, convençuts que ja n’hi ha prou, mostram la nostra rialla segura, gens altiva, ans humil i senzilla, hereva de generacions de pell colrada entre terrossos i saladina, de verb catalaníssim i esguard que feny amb suspicàcia poruga la novetat. I ens recream, ens refeim, ens reinventam, per ser nous sense oblidar mai qui érem, sense descuidar mai qui volem ser.

Ha arribat l’hora de proclamar-nos, de dir-nos, de cantar-nos. No ho farem a la metròpoli, com ho fan els pobles sotmesos, sinó aquí, a ca nostra, mentre ens cosim el vestit que fa tants d’anys que teníem embastat, ara que ens hem sabut prendre les mides definitives. Hem posat fil a l’agulla del futur. Amb delicadesa de dits savis, passam la mà per damunt el teixit del temps, i amb la rudesa adusta dels anys que ens contemplen ens assajam la nova roba, acolorida i fresca, lluent i tan bona de dur d’aquesta nova primavera.

No ens cal armar cap revolució, per dir qui som. Just, només, tan sols, amollar l’amarra del norai i avançar silenciosos entre barques dins el moll cap a la mar dels països que saben ser. Sí: els països parlen pels ulls i riuen sincers. Són els països que es fan de les persones que s’ajuden, de les solidàries i les valentes, de les justes i les transparents. Els països que se saben fer rics de saber, de cultura, de paisatge, de llengua. Els països que se saben estimar sense deixar d’estimar ningú. Els països que diuen si tu toques, i jo cant, vol dir que ens entenem, els que reguen perquè neixin flors a cada instant, els països on les velles se xapen de riure i on plou, i a defora bufa el vent. Els països on tot és de tothom i on perseguim papallones que ens tenyeixen els dits. Perquè els països, a la fi, són, som, les persones.

No avançam contra ningú, sinó a favor de tothom i de tot. A favor del paisatge que ens ha fet rics, a favor de la memòria que ens ha fet grans, a favor de la gent que ens ha fet créixer, a favor de les dones en revolta, a favor dels qui saben estimar de la manera que sigui, a favor dels qui hi han estat sempre i a favor dels qui ara també hi volen ser.

Sabem, ara ja sí, que resplendim i que ho sabem fer sense enlluernar, sinó simplement seduint, aglutinant, sumant, sense restar res del que volem ser.

Així, lluny del sectarisme i l’exclusió, enfora dels complexos i el ploramiquisme, sense voluntat de resistència, sinó de persistència, ens presentam davant el món. Per manejar nosaltres el que és nostre, per demostrar que no ens calen cappares que ens menin de la mà, per destapar el fariseisme, per arraconar el feixisme i el nacionalisme excloent, per tot això és que som qui som.

Hem demostrat massa vegades que sabem sobreposar-nos a les ponentades i que sabem llegir les llunes en el cel. La llaurada està feta. La llavor està escampada. Votem qui som, i que tothom ho escolti. Sense eufemismes, per la dignitat de les persones i per una terra lliure: resplendim!