Zones verdes a preu de canari jove

Episodi zero. Vàreu ser joves. Alguns de vosaltres, fins i tot idealistes. Canviaríeu el món, o potser, els més ambiciosos, jugaríeu per fer-lo girar al vostre entorn. Encara amb la innocència púber pels morros, no hauríeu pensat mai que per ser amos de tot hauríeu de desposseir els pàries de les darreres engrunes de pa. I us esclatà la bombolla a les mans. Havíeu crescut sense, aparentment, molestar ningú mai. Però ara les coses ja no eren com abans.

Episodi primer. Any 2006. La vostra és una amistat forjada en l’ambició. En condicions normals us barallaríeu per veure qui creix més, però necessitau un paraigua per fer la jugada. Voleu una operació de risc sense arriscar-vos. L’exaparellador municipal, Pedro Riera, us fa de mediador amb els petits propietaris. Algú de dins l’Ajuntament (el batle?) us filtra que una zona verda podria esdevenir urbanitzable. Signau un conveni amb Antoni Pastor perquè la zona verda es pugui urbanitzar, sempre que s’aprovi definitivament el PGOU. I la comprau. En pagau 1.800.000 euros. Teniu un arquitecte que us assessora. Disposau d’informació privilegiada.

Episodi segon. El PSOE destapa la coca plena de mosques. Per què comprau zones verdes, si se suposa que no hi podeu urbanitzar? Dues de vosaltres, ofeses, us presentau a la seu dels socialistes a vessar llàgrimes de cocodril mentre defensau la mentida: “Nosaltres no som especuladors”.

Episodi tercer. Any 2009. El conveni que havíeu signat amb l’Ajuntament resulta ser de fum. La zona verda que havíeu comprat sota pena de risc resulta que continua sent verda. Escripturau els terrenys. Un mes després, trenta dies de no res, entrau, carregats de presses, una demanda a l’Ajuntament perquè us indemnitzi l’operació de risc. Quan hom inverteix de manera arriscada sap que pot perdre tot el que hi juga. L’Ajuntament taxa els vostres terrenys de sòl rural en 80.000 euros. Us sentiu enganats, traïts, vexats, humiliats. Mai us hauria passat pel cap que, sent els més poderosos del poble, qualcú us tractaria d’aquesta manera. Davant la jugada qualcú ambiciós sense ganes de fer mai el ridícul en un negoci, demanaria una indemnització d’un milió vuit-cents mil euros, que és el que hi posàreu vosaltres. Però us sentiu ferits i alhora sou gent amb visió. L’arquitecte us assessora. No és temps de fer pisos ni, molt manco, de vendre’n. En voleu desset milions d’euros, més de deu vegades més del que pagàreu per uns terrenys que no valien res.

Episodi quart. Any 2012. En un primer moment el Jurat Provincial d’Expropiacions dóna la raó a l’Ajuntament i valora el vostre solar en 82.000 euros. Misteriosament, al cap de menys d’un any, el Tribunal canvia de parer i ara diu que l’Ajuntament us hauria de pagar 14.700.000 euros. Diuen els mafiosos que tothom té un preu. També deu ser així dins aquest jurat? Qui el compon? El canvi de criteri es basa en fonaments de dret? Hi teniu, potser, qualque amic d’un amic? Diuen que tots els rics, encara que no s’estimin, es coneixen.

Episodi cinquè. Ara és l’Ajuntament el que filtra la vostra malifeta. Ara és el batle que us va ser amic el que denuncia la vostra ambició. El poble s’alça i es destapen les vostres vergonyes. La vostra és una amistat forjada en l’ambició. Gats de set, sou gent que no està mai assaciada. La talent del dring de les monedes us emboira el cervell. I tanmateix, continuau volent passar per bones persones. Un de vosaltres fa arribar a l’Ajuntament una carta tacada de llàgrimes de cocodril una altra vegada: “No som especuladors”.

Episodi sisè. Tot s’acaba, però no encara per a vosaltres. L’Ajuntament de Manacor es proposa elaborar un nou Pla General per evitar situacions vergonyants com la que heu generat vosaltres, que teniu el verí dels doblers a la sang. Als ulls vermells us hi veuen pintada l’ambició. Amb quins valors us educaren? Quin és el vostre objectiu a la vida? Per a què necessitau tots aquests doblers? Quin avantpassat, quin gen, quina tradició, quin ADN us té corcada la biga del viure perquè hagueu de pensar sempre en la riquesa fàcil? La figurera? El voler ser? Tothom sap qui sou, però repetiré els vostres noms, els noms dels més rics del poble, el d’aquells que es disfressen de víctimes però no tenen la valentia, l’honestedat i la humilitat de retirar una demanda que fa pujar els colors a qualsevol. Pagar u i cobrar deu sense haver fet res més que moure papers i remenar abelles. Repetiré els vostres noms: Sebastià Nadal, vidrier, pare de tennista, fill de músic; Antònia i Maria Mascaró, constructores, filles de constructor; Xavier Suasi, empresari de la fusta; Jaume Lliteras, majorista de fruites. Volíeu guanyar-los dolços, però heu trobat una ametla agra, la del poble que no es deixa enganar. Retirau la demanda, sigau dignes.