L’home que va fer un país

T’han dit que és mort. Que ha partit. Que ja no hi és. Molts diran que Antoni Artigues roman dins la memòria de cadascuna de les persones que el conegueren i l’estimaren

Tornes de la feina amb l’esguard perplex. Hi ha un moment de la carretera en què, si n’hi ha, s’albira la neu de la serra de Tramuntana. Avui, per sobre les muntanyes, s’eleven uns grans niguls de cotó blanquíssims, irisats per un sol imponent. El dia vol riure i tu no vols plorar. Sabies que havia de passar, i t’ho han dit avui.

Se succeeixen els missatges al mòbil, i ben aviat les xarxes aniran plenes de la seva imatge, dels seus cabells verticals, de la seva rialla rogallosa, de la seva paraula insubornable.

A la ràdio, no saps per què, sona Rocket Man: “És molt solitari, l’espai, allà defora, en un vol tan etern”. L’astronauta d’Elton John ho deixa tot per fer el seu viatge a Mart. I et venen al cap els espais galàctics tan nostres de Sisa, de Riba, d’Antònia Font.

Hi ha un sentiment d’orfenesa generacional que desemboca en una càrrega de responsabilitat a vegades orgullosa, massa sovint temorosa. No es tracta de ser ell. Ni de fer-ho com ell. Ni de ser com ell. No es tracta de repetir res, ni de copiar res. Es tracta, simplement, de mantenir intacta la capacitat d’entusiasme, la rialla empeltadissa, el país amarat de poesia, la terra tacada d’estridències xeremieres, la col·lectiva quimera de no amollar mai, la immarcescible voluntat de ser, la punyetera coherència. No és res gaire concret perquè són moltes de coses, tan difícils d’encabir dins un motlo imprecís i insuficient de paraules.

T’han dit que és mort. Que ha partit. Que ja no hi és. Molts diran que Antoni Artigues roman dins la memòria de cadascuna de les persones que el conegueren i l’estimaren. Que perdurarà en cadascuna de les nostres accions i pensaments. Potser sí. Però la seva dimensió té quelcom de còsmic, d’immens, d’abstracte, d’intangible, d’inexplicable. Després d’ell, per mor d’ell, hi ha un país. Existeix la nació. Incansable en la feina, delicadíssim en la sensibilitat, suprem en l’entusiasme, Antoni Artigues ha estat el mestre dels nostres mestres, i el llegim dins els ulls dels qui en gaudiren a la Universitat. Ens envaeix una espècie de serenor èpica en pensar que els seus alumnes són els mestres dels nostres fills.

Ets incapaç de fixar-ne la primera vivència, perquè et sembla que hi ha estat sempre, com creus ara també que sempre hi serà. El recordes molt antigament sonant un orgue elèctric devora Biel Majoral, l’amic de l’ànima, el mestre de mestres com ell, el cantador. Sou a un soterrani d’un alberg de l’inhòspit Arenal. No hi poses any, però en fa molts. Et descobriren el ‘T’estim i t’estimaré’ del paisà Parera Fons, la cançó lleugera al costat de les melodies escairades i terreres, seculars i cantades a peu de carrer, sense escenari, alè amb alè. Després d’allò tornes a dir-ho: sempre.

Amb el temps just per dinar, transites de Manacor cap al Migjorn. Fa una clarorada, una llum que et sembla imbatible. Tot et sembla més roig que mai, perquè “aquí els homes són de call vermell, com una idea, com la terra que consent els solcs lineals i l’agressiu rostoll que esgrogueeix els camps d’una amarada fe diària i dura”. Les cases s’alcen arrelades orgànicament a la terra, “però tant li era quina fos la casa, com als estornells, perquè una casa es fa amb persones”, ben igual, talment, que un país. Els poetes t’ajuden a configurar el paisatge en el camí per dir-li adeu.

Ja ets a l’Alqueria Blanca. Podries contar que hi ha ulls plorosos a les cares dels qui l’estimaren, i no diries mentides. Però et colpeix un altre tipus d’imatge: una espècie de descans responsable, una casta indòmita de revolta permanent, un llumeneret blau més enllà de tots els límits.

Els seus nebots artístics el canten i el ploren, el reivindiquen: l’infatigable Pau Vadell, la gran Glòria Julià, l’immens Mateu Xurí, la veu juvenil de Miquel Àngel Adrover cantant l’eterna Porrassa. Maribel Servera pren la paraula i el vers: es posa el cor de la gent dins la boca i comença a cantar al costat dels companyons Macià Ferrer i Miquel Servera. Hi ha els mestres. Hi ha els professors. Hi ha la cultura. Hi ha la poesia. Hi ha la llibreria. Hi ha na Marta. Xeremies al sol. Flabiol. Muixeranga. Tot tremola com una brisa segura. S’alça com una columna ferma de llibres dins una apotecaria la certesa que res serà com abans, però que tot continuarà com sempre. Entre cerveses i somriures tapats de llàgrimes, transcorre el comiat que no volia. Nosaltres mirarem de seguir-li les passes: inclements amb els possibilistes, cruels amb els pusil·lànimes, combatius amb els acomplexats, descarnats amb els venuts, acarnissats amb els traïdors, però, sobretot, reblerts d’amor per la terra i per la mar i per la gent i per la cultura i pel país; curulls de teatre i de poesia, de Brossa, de Pere Quart, de Maria Mercè Marçal, de Llompart, de Guillem d’Efak, de Blai Bonet, de Miquel Bauçà… Viurem com ell, sabent que les cases i els països els fan les persones. I que vivim, sobretot, per dues coses: per estimar i per lluitar. Gràcies, Antoni Artigues, per la lliçó. Seguim.