Els papers dels goigs de Sant Antoni onegen com l’escuma blanca coronant una mar de cançons. Centenars, potser un miler, de joves canten al ritme de la banda. És la plaça de la Concòrdia. És l’assaig dels goigs. És l’esclat primer de la festa. Es tracta d’una manifestació popular, una festa nascuda de les arrels més fondes del poble.
El que més impressiona d’aquest dia, d’implantació relativament recent, és la joventut dels seus protagonistes, que ho han vist així “tota la vida”. L’assaig dels goigs va néixer amb l’eclosió de la festa manacorina. Ja dins el segle XXI l’afluència de ‘devots’ a l’església per cantar els goigs va començar a créixer en progressió geomètrica. Si fa vint anys l’església s’engalanava per a l’afluència regular, peu pla i sense restriccions, de beates dominicals, ara a cada portal hi ha un cordó de seguretat que compta rigorosament el nombre de persones que entren al temple i vigila, també, l’entrada d’alcohol. Tanmateix, en aquell temps primerenc d’arribada de nous santantoniers a l’església, hi havia un entusiasme per la festa que convivia amb un drama de dimensions magnífiques: els santantoniers no sabien la cançó del seu sant. Si fa no fa, eren uns patriotes incapaços de cantar el seu himne, més enllà de la tonada arxirepetida durant els dies de festa.
Va ser així que nasqué l’assaig dels goigs. Però com que res no hi ha que sigui controlable, ni guiable, ni, fins i tot, previsible, aquell assaig, de forma espontània, va esdevenir més una glosada de picat que no una cantada de goigs. Es visqueren nits memorables en què glosadors i cantadors encetaven la vetlada amb les cançons de devoció al sant, seguien amb la tirallonga de cançons verdes i acabaven de forma improvisada i riallera amb un glosat de picat multitudinari de glosadors ocasionals que es contestaven d’un cantó a l’altre d’un fogueró majestuós.
Com l’afluència a l’església, l’assistència a l’assaig també es multiplicà. Es massificà. Esclatà. La logística de l’espai (exterior i sense megafonia, natural), combinada amb l’afluència massiva més de festers mediàtics (mirar) que no participatius (cantar), matà les cançons de després de l’assaig. Hi ha qui ho ha vist com una derrota, com una claudicació de la festa “autèntica” davant el cant generalitzat (alguns diuen que inconscient) dels goigs. Al meu humil parer, s’equivoquen els qui així pensen. L’assaig dels goigs avui és el que havia de ser: un clam popular d’identitat, de cançó sabuda, de catarsi col·lectiva. I així va ser divendres: papers enlaire, cant sentit, pell de gallina, orgull de poble gran en l’arrel, en la saba en les branques que s’enfilen amunt amunt cap a la vertadera voluntat de ser. És per dies com aquest que hom sap més qui és. I les gloses? Que ningú passi pena, tenen espai per córrer, tenen dies, tenen anys, dins la festa, i fora de la festa. Perquè la glosa i la cançó improvisada van, i han d’anar, molt més enllà dels dies marcats en vermell en el calendari festiu i s’han de col·locar (ja ho intenten) al costat de cadascuna de les manifestacions socials i culturals del país. I que sigui per molts d’anys!
