OPINIÓ

Nosaltres hem fet dissoldre ETA

Molts dels catalans que sentim endins la necessitat de desvincular-nos d’Espanya visquérem, anys ha, amb una enveja inconfessable la convicció i la determinació del poble basc. Ens admirava que haguessin estat capaços d’organitzar-se contra la dictadura franquista amb una banda armada. Ens meravellava que com a poble haguessin rebutjat sense complexos la consensuadíssima constitució espanyola del 1978. I ens volíem emmirallar en aquella esquerra abertzale antisistema que no sols qüestionava un estat feixista (abans i després de la mort de Franco), sinó també la dreta catòlica basca i el sistema capitalista imperant.
Sabíem que era jugar amb foc, però el peix al cove del pujolisme no satisfeia les nostres expectatives de poble alliberat. Percebíem que era insuficient el rèdit que obteníem del pactisme i sentíem poc orgull del nostre xantatge econòmic, allunyats com ens vèiem de l’interès per la cosa crematística.

Alhora, però, vivíem en un estat de confusió important. No hi ha cap estadi de la vida més humana, més plaent i assossegant, en tots els àmbits i quefers del nostre transitar diari, que la pau. La pau a casa, la pau al poble, la pau al país, la pau al món. La pau compresa en totes les seves conseqüències, fruit de la negociació entre persones, pobles i països; la pau neta, la Pau, així en majúscules, com la del 30 de gener a les escoles; però també la pau treballada i volguda, la que no ve d’una derrota ni d’una submissió, sinó d’un acord entre iguals, d’una capacitat de cedir, d’una intenció inequívoca de conveniar futurs de convivència.

No hi ha cap valor més alt que la vida humana. En cap cas, en cap, no hi ha res que justifiqui una vida segada, una execució, un assassinat, un homicidi. Així ho he pregonat sempre onsevulla que m’ho han demanat o discutit. Entre els adolescents d’avui i de sempre (i entre molts, massa, adults), la venjança és un valor a l’alça i el càstig ha d’igualar, i sovint superar, el pecat o el delicte comesos. Hipercor va marcar un abans i un després, segurament, per a molts. Però la voràgine de violència, tot i la barroeria de l’estat amb una gestió policíaca que anava més enllà de qualsevol llei i que culminava amb la creació del GAL en ple govern socialista espanyol, ens consternava massa sovint. També, és clar, mediatitzats com estàvem pel bombardeig de la Brunete i de tot allò que caldria considerar políticament correcte. ETA cercava les arrels dels ponts. Segurament per això mataren Ernest Lluch.

Europa es consolidava com a bressol i gressol de democràcies. Espanya semblava entrar-hi com un estat modern de la mà del socialisme de Felipe González. Era la confirmació d’una nova manera de fer, amb uns nous valors, amb una nova democràcia, tot i el GAL, tot i les ràtzies olímpiques contra l’independentisme, tot i la corrupció congènita del socialisme tardà, tot i la incapacitat de comprendre i assumir, mai per mai, la presència dins les seves fronteres d’altres sensibilitats que malavejaven per existir.

Espanya ens menysprea, ens ignora, ens maltracta i, finalment, ens odia. No és d’ara, tampoc. Però cal recordar-ho. Aquest odi irrefrenable de l’estat espanyol envers la diferència és el que ha menat el poble català a plantar-se i a dir que ja n’hi ha prou. I així, amb l’alegria per bandera i l’estel per horitzó, la nació catalana ha sabut sumar i créixer, perquè no hi ha com la felicitat per seduir, i perquè sense seducció no hi ha cap porta oberta a l’apassionament.

I és així que persistim en la voluntat de ser. I és per això que guanyam eleccions. I per això mateix és, també, que proclamam repúbliques. Seguint, estrictament, les regles del joc. Votant. I esdevenint subjecte inequívoc de voluntat política. Hem demostrat que pot albirar-se molt a prop aquell horitzó que antany compreníem inabastable, i que l’hem tengut a tocar. Que sí, que hem tocat amb un dit en el cel. Potser ingenus, també. Potser a estones prepotents.
No crec que el declivi d’ETA els darrers anys pugui desvincular-se del que molts despectivament han anomenat “el procés”. Com més passes ha fet la pau catalana més n’ha reculades la guerra basca. Han estat ells, ara, els qui han volgut emmirallar-se en nosaltres i que han tengut enveja que siguem un sol poble, unit, alegre i combatiu, amb capacitat de seducció i amb l’arma del somriure com a eina de batalla.

“Si no hi ha pistoles, podem parlar del que vulgueu”, digueren sempre. Ja ho heu vist. ETA s’ha dissolt i Rajoy ja ha dit que no han de donar les gràcies a ningú i que continuaran castigant els culpables de tots els crims. L’estat espanyol enyora un enemic. Li anava bé, al PP, i també al PSOE, tenir qualcú que els permetés justificar les agressions als pobles que no són com ells. Ara ETA ja no hi és. Ara Catalunya és més sencera que mai, més pacífica, més determinada i més autodeterminada que mai. Ho repetim: més pacífica. Res no retrata més l’odi espanyol a la diferència i la incapacitat d’empatia que la catefa de polítics i activistes catalans empresonats i a l’exili. Estan retratats, sí, i condemnats a perdre. A nosaltres, de fet, ja ens han perdut.

Etiquetes