OPINIÓ

Els meus presidents (el meu president)

Visc a una finca de pisos àcrata, desgovernada. No tenim president d’escala. Però a la meva vida hi ha molts de presidents. No he tengut mai cap president espanyol. Ni ningú que em presidís la religió. He tengut el meu president màrtir, Lluís Companys. I el meu president mort, Francesc Macià. He tengut el meu president cívic, Josep Maria Llompart. I la meva presidenta insubornable de les lletres catalaníssimes i roges, Maria Antònia Oliver. He tengut el meu president bruixot, Guillem d’Efak, negre com Obama, que hauria pogut ser el meu president americà. I he tengut el meu president comunista, Fidel Castro, i el president de la utopia, l’etern Che. He tengut la meva presidenta gastronòmica, na Tineta Garriguera, amb permís de les vicepresidentes Cati Lliro i Catalina Julve.

He tengut els meus presidents de cançons, els Antònia Font. I el meus presidents (bicefàlia indivisible) de carisma, país i poesia, Biel Majoral i Antoni Artigues. També hi ha el meu president de discursos abrandats i nocturns, Guillem Roman. I vigents o condormides duc al cor, en forma d’amor, en forma de goig, en forma de memòria, en forma d’il·lusió, en forma de cicatriu, diverses presidències eroticosentimentals. Més enllà, hi ha els presidents de la meva passió, que són els dits que em fan escriure, i tocar. La presidenta del dolor es diu contractura. Tenc també el meu president local, Miquel Oliver, l’únic polític que he votat mai que hagi guanyat unes eleccions. I també hi ha un president de formatges tendres, el tendríssim Joan Gaià. Tenc presidents i presidentes molt íntims, que m’estimen i que estim, i que són els qui figuren dins la nòmina exclusiva d’allò que denominam ‘ca nostra’. I el meu president animal, una bèstia de la companyia. Tenc el meu president futbolístic, que és Josep Guardiola. Tenc un president de festes, que és Sant Antoni del meu poble. I una presidenta del coratge, que és Neus Català. També hi ha un president pintor, Joan Miró. I un president profeta dels exclosos, Jaume Santandreu. De rapsodes, en tenc un president, que és Ovidi Montllor, i una presidenta, Núria Candela. Tenc una cançó presidenta de fer-me plorar, que és 'Com un puny' de Raimon. I una sèrie presidenta de fer-me plorar de rialles, que era 'N’hi ha que neixen estrellats'.

Les meves nits tenen presidències rotatòries, des del Carreró porteny fins al Vermut, passant per Sa Font, Es Pinzell o Can Lliro. La meva presidenta discoteca va ser Dhraa. Del món de la faràndula teatrera, tenc molts de presidents i presidentes, però no en dic cap, perquè tenen bo de fer posar-se gelosos. En el cine, un temps que hi anava més, vaig tenir de presidents tres kas: Ken Loach, Krzysztof Kieslowski i Emir Kusturica. Coixet s’escriu amb ce. Hi ha també dins la llista un rei glosador, Mateu Xurí. I una presidenta de la cançó improvisada, Maribel Servera. I el meu president poeta ha estat segurament, 'malgré lui', Miquel Àngel Riera. La bonhomia d’Andreu Frau presideix el govern de la dignitat i la memòria històrica. I la mà inestroncable de Jaume Ramis és la presidenta dels meus dibuixos. Tenc un president de conxorxes que no anomèn perquè si ho fes ja no serien conxorxes. La meva presidenta cultural és Eva Piquer. Hi ha un president de feina, que nom Pep Barrull; i un president periodista, que li diuen Vicent Partal.

M’atur, perquè la meva mitomania és infinita. M’atur, perquè també tenc un president a la presó, Oriol Junqueras. I una presidenta a l’exili, Anna Gabriel. Però, ara i aquí, com diria el meu president de la cançó compromesa Lluís Llach, part damunt tots, hi ha un president que nom Carles Puigdemont. L’audàcia del nostre molt honorable, la seva valentia i el seu compromís, la seva astúcia, em tenen captivat. Carles Puigdemont ha sortit avui de la presó alemanya de Neumünster, perquè el jutge teutó que duia el cas de l’extradició del president sol·licitada per la justícia espanyola no ha trobat indicis de rebel·lió en l’actuació de Puigdemont. És la força torrencial, 'ergo' imparable, de la veritat. A Alemanya diuen que no hi hagué violència perquè és obvi que no n’hi hagué. L’única violència que ha vist el món sencer és la de la policia espanyola estomacant perillosíssims votants amb paperetes. És, el que tenim ara a les mans, el vigor poderosíssim del “no” alemany. La força viva més grandiosa d’Europa ha dit que no. La ‘gran amiga’ Merkel, que, aquesta no, no és presidenta meva, ha dit que 'nanai'. Catalunya és damunt la taula internacional. Som damunt fulla. Negre sobre blanc. Europa no sols està pendent de nosaltres sinó que, fins i tot, atenció, podria ser que estigués amb nosaltres.

És per això que des d’aquesta humil columna no suggeresc, sinó que implor i deman amb tota la força de què siguin capaces aquestes lletres meves, que les forces independentistes del Parlament català investesquin Carles Puigdemont Casamajó com a president de la Generalitat de Catalunya i donin a entendre al món que els catalans som demòcrates i que, malgrat Espanya, el 155, la presó i l’exili, hem triat continuar-ho sent, de demòcrates i de catalans. Si ho feim així, vendran dies de passió i glòria que es clouran amb la serena naturalitat de ser qui som.