PeriodistaMentre crema l’Amazònia sota el flagell encès del capitalisme, l’estiu mediàtic ha fixat la mirada en la trista odissea del vaixell 'Open Arms' esperant durant vint dies agònics carregat amb més de cent persones migrants rescatades d’una mort segura a la vella i immisericordiosa mar Mediterrània. Mentre el neofeixista italià Salvini feia i desfeia per evitar el desembarcament a l’illa de Lampedusa, aquí a prop després de brindis al sol com el del batle de Maó, a deshora i amb hipòcrita empatia, el govern socialista espanyol , sempre sensible fins a extrems insospitats en aquestes qüestions, enviava la fragata 'Audaz' al rescat. Ja se sap: per rescatar calen permisos, com es va cuidar de recordar la ministra Calvo mentre explicava que l’'Open Arms' s’exposava a una quantiosa multa per la seva activitat il·legal. La mort és líquida. No té el mateix preu, la mort, als ulls dels qui quedam vius, segons d’on siguis, segons on vagis, segons qui siguis, segons què facis. Dins el taüt, mentre els cucs fan banquet de la nostra carn inerta, som tots matèria vana. A la balança subjectiva i manipulada de les retines i les consciències, però, tot hi pesa d’una manera diferent. I tanmateix, sigui quina sigui la destinació d’aquestes persones, Itàlia o Espanya, la seva fi és consemblant: reclusió en centres especials (dits CIE a Espanya), tramitació del seu cas i expulsió a curt o mitjà termini als seus països d’origen.
Potser sí, que la mort líquida dels migrants a la mar nostra podria tenir alguna cosa a veure amb el gran Baumann. A Manacor, però, ja en teníem indicis llunyans en el temps, tant, que l’insigne filòsof polonès no ho degué poder tenir en compte.
És notícia aquests dies, ara que el Frare ens ha apagat a la fi el foc africà que ens ha rostit la cervellera aquest estiu, la troballa al·lucinada d’uns quants centenars d’esquelets humans dins diversos magatzems i estances del cementeri de Son Coletes, conegut enllà de la vila d’Antoni Maria Alcover i Rafel Nadal com el lloc on eren assassinats amb impunitat salvatge els rojos de Manacor l’any 1936. Neteja ideològica.
Però no parlam d’això, ara. Les restes insepultes trobades a Manacor es veu que presenten formes que van des de la conservació en caixonets de reducció fins a bosses, caramulls d’ossos o cossos momificats exhibint a cara destapada el terror que ens infligeix als vius la natural consumpció de la nostra carn. Ben aviat han sortit veus a recordar que les restes trobades, casualment tan a prop de la celebració catòlica de la marededéu morta, podrien restar amagades en aquestes sales des dels cèlebres anys vuitanta. La celebritat d’aquella dècada, recordada per molts, estaria relacionada amb la presència avui ja gairebé mitològica d’un fosser de vida si més no difusa que practicava l’art de l’estomatologia als barrams daurats de les velles calaveres manacorines, a banda d’acceptar, quan no les demanava, sucoses propines a les famílies de les persones difuntes, per facilitar l’enterrament “avui que és festa” o per habilitar un nínxol dins una tomba massa plena. Altres llegendes amb base més o menys verídica parlen també de l’hàbil ús de tombes com a amagatall de substàncies estupefaents o de la producció en sèrie de làpides per part del fosser mateix. L’habitud dels fossers en el maneig de cossos i restes mortuòries pot fer que sigui líquida, també, la prudència o el respecte, envers el que queda de nosaltres després del darrer alè.
Hi hagué una campanya mediàtica sobre tots aquests casos que va fer vendre molt de paper aquells anys. I tanmateix, no deixa de cridar l’atenció que avui hom, i tothom, es recordi d’aquell fosser magnífic, i no tengui present que parlam d’uns fets de fa prop de quaranta anys, prou temps perquè hagin passat pel cementeri fossers, auxiliars, administratius, operaris i, atenció, polítics. Quants de delegats de cementeri hi ha hagut a Manacor de l’any 1983 ençà? Diuen que aquell any el batle Homar, al cel sia si és que n’hi ha, ja va demanar la restitució d’uns cossos al seu indret de repòs originari.
La ciutat de la Perla i el Moble, industriosa i feinera, de terra fèrtil i llecorosa, ens n’ha deixades un quern i mig, de facècies que convé recordar. La més recent, el més que imminent esbucament d’una planta a un edifici d’aparcaments construït fa una cinquantena d’anys on hi hagué un temps l’enyorat Teatre Principal. Una veïna en denuncià l’excés de volum. Avui aquella dona és morta, i l’Ajuntament no sols haurà de pagar l’esbucament de la darrera planta, sinó també els aparcaments que, líquidament, desapareixeran dins el viciat aire manacorí. Un cas semblant ocorregué amb la plaça de les Verdures, on una de les dues naus, una vegada acabada, hagué de ser esbucada i tornada a construir per excés de volum. L’anècdota, per dir-ne alguna cosa, més recent és la del postmodern pont del riuet, una obra que no tengué en compte que gairebé passava per dins el menjador d’un piset que hi confrontava. Un jutge en dictaminà l’enderroc i avui els cotxes circulen alegrement per una ronda de circumval·lació, i el menjador torna a tenir claror del dia.
Treim tot això a redol perquè en cap d’aquests tres casos no hi ha hagut cap regidor ni batle que n’hagi hagut d’assumir la responsabilitat. Tampoc cap tècnic municipal. Només tots nosaltres, els ciutadans, que n’hem pagat la construcció i l’enderroc. Passarà el mateix amb el cementeri? O a més de ser líquida la mort, també ho serà la justícia?
