Cada persona és un món

Qui de vosaltres no arrufarà el nas en sentir el terme “populisme”? En el seu sentit primigeni, i segons l’accepció primera del DIEC, el populisme és un “corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble”. Hi ha, però, una segona accepció, la del sentit oblic, la de la desviació que pateixen els significats de segons quines paraules fins a fer-les esdevenir tabús: “Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Per aprofundir una mica en el primer dels significats aportats pel nostre diccionari prescriptiu podríem dir, citant la viquipèdia, que “designa diferents corrents heterogenis però que es destaquen per la seva aversió discursiva o real a les elits econòmiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals (institucionals i ideològics), la seva denúncia de la corrupció política per part de les classes privilegiades i la seva constant apel·lació al ‘poble’ com a font del poder”.

La bondat de la definició de la viquipèdia, però, ha canviat de verd en blau els darrers anys. El populisme és associat ara a la demagògia i també a les maneres de fer d’aquells que diuen el que els altres volen sentir, per guanyar adeptes i vots i suports incondicionals i abrandats. El qualificatiu de “populista” és emprat de manera gairebé exclusiva per desqualificar. Sovint surt des dels ressorts del sistema mateix, quan es veu sorgir algun moviment que el pugui posar en perill. Hugo Chávez o Evo Morales en són bons exemples. El capitalisme europeu i americà no han perdonat mai la irreverència d’aquests líders sud-americans i han qüestionat sempre la seva forma d’arribar al poder, que és, d’altra banda, la mateixa que la d’ells: guanyant eleccions (que no són garantia de representativitat vertadera, ni en un cas, ni en l’altre).

El lepenisme a França, el berlusconisme a Itàlia i altres moviments d’extrema dreta del centre d’Europa també són qualificats sovint de populistes en sentit pejoratiu. El nazisme a Alemanya o el feixisme a Itàlia foren moviments clarament populistes.

Més a prop, coneixem casos novíssims i situats en l’espectre esquerre de l’arc ideològic, com el de Podem, una organització que apel·la a les assemblees i a l’empoderament del poble, però que té un líder mediàtic que parla amb una contundència que acomplexa la resta de líders de partits polítics tradicionals. També han estat acusats de populistes Teresa Forcades i Arcadi Oliveres i el seu moviment de Procés Constituent. A Espanya, la veu de Rosa Díez i UPyD o la d’Albert Rivera i Ciutadans al Principat de Catalunya també reben sovint aquest qualificatiu.

Les acusacions, normalment, vénen des dels partits que sustenta el sistema. En el cas que ens toca més a prop podem parlar de PP i de PSOE, però també d’altres partits situats més a l’esquerra i que actuen d’acord amb les coordenades preestablertes de la correcció política. No cal dir que l’entramat publicomediàtic també ajuda a situar determinades formacions dins el populisme pejoratiu.

Més enllà de les definicions de diccionari o de les qualificacions que s’atribueixin uns i altres, el teme populisme així com ha evolucionat els darrers anys sembla remetre gairebé sempre a líders demagògics que tenen la capacitat d’exaltar la massa enfervorida que els segueix. El populus, el “poble” s’ha vist tiranitzat per l’‘-isme’ del moviment i obeeix de forma irracional el dictat de qui se’n proclama (autoproclama) líder. Què hi ha més pròxim a tot això que qualsevol míting de campanya electoral de (gairebé) qualsevol partit? Un líder que crida contra el líder rival i milers de persones que l’interrompen amb aplaudiments i banderetes. No és populisme, això?

El populisme mal entès se sustenta en la por. I la por genera odi. L’odi i la por són irracionals. La irracionalitat condueix a la tirania i a l’autoritarisme. L’espècie humana, ens han dit sempre, es diferencia de les altres per la seva capacitat de raonament. La surgència de líders messiànics seguits en massa és un símptoma de mala salut de l’espècie, de la civilització. Des de l’era moderna i la implantació del capitalisme ens han venut que l’objectiu de l’espècie i de la civilització era el “progrés”, entès sempre com l’evolució cientificotecnològica que ens ajuda a controlar la natura. Però no, disculpau: el progrés ha de ser entès com la capacitat de la civilització de generar individus cultes, independents, de pensament lliure i crític, individual, capaç de raonar i de destriar, més enllà de l’efervescència d’un moment determinat. Només així ens sentirem part d’una societat lliure. Perquè cada persona és un món. I cada món, una meravella (hauria de ser).