OPINIÓ
Opinió 09/02/2018

“Té sentit, la tristesa, o és tan sols un malentès?”

i
Antoni Riera Vives
3 min

Venc de cases antigues. De malnoms escairats i llinatges que endogàmicament es repeteixen. Em glateixen per les venes terrossos i macs, verdet de safareig, poll d’ametler, pallers interminables, bísties ruques i figueres de moro. Per defora, unes mans massa fines delaten una vida massa senyora. Venc de cases antigues, de padrins que obrien un segle i de concos que el tancaven. Tenc cosins infinits, i llunyans. Però en tenia un de molt proper, company de jocs d’infantesa. Tenguérem la fal·lera, un temps, de fer volar estels. Provàvem de trempar-los perquè se sostenguessin entre el vent i els niguls i no ens era fàcil fer-los volar si no feia prou vent. Un dia ens tocà la loteria. Un estel volador, aperduat com un colom sense esbart, comparegué a cal Garriguer, que és com encara avui es diu ca nostra. Duia, a la coa, un brot de mata. El fermàrem al nostre fil, i l’hi donàrem tot. S’esdevingué el miracle. L’estel volà. Fermàrem el fil a una pedra i el deixàrem allà, presidint el cel ingenu de la nostra infantesa. Poques hores més tard, potser minuts, guiats per l’estel amb la coa de mata, comparegueren com uns reis d’orient sostractors els propietaris legítims de la nostra miloca miraculosa. Saludaren, desconeguts, els nostres pares, i s’endugueren l’estel, que ja havíem pensat que seria per sempre nostre, com els carrers, com els tallers, com el pallasso.

Sempre arriba qualcú, o sempre ens passa alguna cosa, i s’endú l’estel.

M’ha remès a l’anècdota la lectura d’uns versos que Sebastià Alzamora torna a dedicar al seu cosí Rafel, mort en plena adolescència, en el seu novíssim, i ja celebrat per mi, llibre de poemes: 'La netedat'. Alzamora recorda que el seu cosí tants d’anys absent tenia una tórtora domesticada que li pujava talment un lloro de pirata damunt l’espatla. Alzamora clou el poema com el clouríem ara el meu cosí i jo en evocar l’estel robat pel temps: “Són records, ara que som a la meitat de tot i no sabem on va volar la tórtora”.

De l’Alzamora més jove en vaig fruir amb aquell 'Rafel' i amb l’'Apoteosi del cercle'. Dels que vengueren després, tot i llegir-los, en tenc un record difús. No sé què hi veig, en aquesta valenta netedat d’ara que em recorda aquell Alzamora jove i abrandat. Potser és el gust pel decasíl·lab, potser és, també, el gust per aquesta veritat poètica que s’hi enlaira com la tórtora i l’estel dels cosins nostres.

'La netedat' s’esberla en quatre parts com un cor apedregat. D’una banda, els Vestigis, elegíacs, plens d’insomni i de por (“l’esforç de reprimir la por t’hauria d’abatre”, “la por de la mort dels altres”), plens de temps que fuig (“l’estiu s’esgota abans del que em pensava”), plens de necessària redempció i d’amor incondicional (“multiplica així els dies d’aquells que han tingut el coratge d’estimar-te”), plens d’amors que fugen (”se t’escapa l’amor per les voreres”). També versa, Alzamora, el seu particular bestiari als 'Animals' als quals dedica la segona part, i el seu paisatge de 'Marines' tan llucmajorer com personal: “Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls”, en una idea de resignació que reverbera com un càntic estrany dins una església buida.

Resta la quarta part, un llarguíssim poema que dona també el títol al llibre, i que evoca, poc o molt, l’ànsia de puresa i netedat que a una certa edat acaba tombant, amb resignació, els deliris de joventut, les expectatives, els somnis, la polsina de les papallones entre els dits: “La netedat, la tens o se t’imposa”, ens diu en el primer vers. I segueix: “L’expectativa és contraproduent, i quasi sempre un autoengany”. No hi ha rancor, ni retrets, en els versos del gran Sebastià. Més aviat una acceptació madura del camí, lluny d’histrionismes innecessaris, de sobreactuacions malencòniques: “Té sentit, la tristesa, o és tan sols un malentès?”

'La netedat' és un poema, deia, llarguíssim, de quaranta estrofes de deu versos decasil·làbics que es deixa dur pel balanceig, a estones agradós a estones amarg, entre els anys viscuts i els que queden per viure: “Ens hem de resignar a perdre els amors als quals hem dedicat tants d’anys de vida? És lícit alegrar-se dels que vinguin després? La suspicàcia, ens permet estimar de bell nou, sense temor?”. Hi ha aquell dolor, hi ha aquell goig, hi ha aquell dubte, hi ha aquella por. Hi ha tots els intangibles que ens alegren i ens turmenten a nosaltres els quarantins, els resignats i els irredempts, els piterpans i els tan madurs. I tanmateix, malgrat tot, malgrat tanta resignació i tanta serenitat volguda, es demana el poeta, tancant el llibre: “Hi sóc a temps, de posar una cançó?”.

stats