OPINIÓ
Opinió 06/09/2019

A ver, és que lis mola un monton, saps?

i
Antoni Riera Vives
4 min

Periodista— Però Toni, per què em passa això?

— Són interferències de l’espanyol.

— Però si jo sempre he parlat en català...

M’ho deia un vespre de lluna trencada una alumna de Porto Cristo que vaig topar en el trànsit entre un sopar i la copa posterior. Eren un grup de cinc o sis. Na Maria, en Nacho, n’Aina, en Felip, en Kim, n’Adrià...

Parlàvem, sí, aquell vespre, davant la platja portenya, amb el mític martell al fons, de la qualitat de la llengua dels nostres joves, i de les manades que hem perdut pel rostoll dels anys que ens cavalquen.

El geògraf Miquel Grimalt va definir un dia Manacor com la ciutat més gran de Mallorca que té el català com a primera llengua. L’idiolecte manacorí no dona lloc a confusió. Amb els anys, la palatalització de les consonants velars (”cap”, “gana”...) s’ha accentuat fins a desvirtuar els sons. Avui, dins la boca de molts de joves, “cap” ja sona com “txap”, i “gana” sona com “yana”. El quantificador “molt” ha desaparegut com per art de màgia i en comptes de dir que al concert d’Anegats hi havia molta de gent ara s’exclamen que “n’hi havia un monton”. Si els reprens perquè han dit “a ver”, indolents i simpàtics et responen que ja saben que es diu “a veure”, sense cavil·lar ni un moment que sempre havíem dit “meam”. Els “cabells” avui són el “pèl”, i si ens en queden i ens han tornat blancs es diuen “canas”. Les pigues són sempre “pecas”. I com aquests, deu dotzenes més de mots que fa trenta anys ens semblaven normalíssims i avui són pura arqueologia lingüística.

Aquests, en qualsevol cas, serien els barbarismes lèxics, segurament els més senzills d’erradicar. Quan entram dins el magma estructural de la llengua, la sintaxi que li planta els fonaments i la diferencia de qualsevol altra, el drama es multiplica, atès que, per més feina que s’hi faci des de l’escola o des de les famílies, la batalla sembla perduda. “Avui he dinat arròs”, diuen sadolls oblidant que a Mallorca dinam de fideus o sopam de pa amb oli. “Ecs, quina olor a merda”, s’exclamen oiats ignorant que les coses fan “olor de” o tenen “gust de”. Desconeixen que “qualcun” és només un pronom i per això no tenen inconvenient a dir “qualcun dia” o “qualcuna vegada”, deixant de banda un “qualque” que els deu sonar antic o francès. Per dir que els han robat el mòbil diuen que “m’ho han fotut” i, en canvi, per certificar que han tengut notícies de la mort d’un conegut diuen “l’he sabut avui”. Sempre seguit dinen, perquè “estan dinant”, i sempre seguit plou, perquè “està ploguent”, i sempre seguit van xops, perquè “s’estan dutxant”. Més alarmant, per la simplicitat bàsica de la qüestió i per la freqüència de la construcció, és la incorporació de la preposició “a” als complements directes. Avui tothom “ha vist a n’en Joan a la plaça” o “ha sentit a na Marina per la ràdio”, quan sempre, sense vacil·lacions, i sense necessitat de saber si allò era o no era un complement directe, “he vist en Joan” o “he sentit na Marina”. “Avui capvespre tenc que estudiar” diuen els mateixos que han convertit les combinacions binàries de pronoms en l’imperi del dictatorial “lis”. “Lis vaig dir”, “lis donaré tres”, “lis sap greu”.

I si la sintaxi és l’estructura i el fonament de la llengua, allò que l’embelleix i li dona fesomia és la fonètica. Encara avui m’espant en veure que adolescents escolaritzats des dels tres anys en llengua catalana de forma plena diuen i saben l’abecedari en espanyol de forma primigènia, i que la lletra C, la G o la J no són dites a la catalana manera. Però això seria peccata minuta si la nostra gent jove simplement fos conscient que ni les seves eles, ni les seves dobles eles, ni les seves jotes, ni les seves ves sonen com sonen les nostres. I això que, pel nostre redol, els nostres sons encara suren prou bé...

Entre un grup d’amics hem determinat que el 1980 com a any de naixement marcaria, com a mínim en l’entorn manacorí, l’inici de la destrucció de tot aquest patrimoni lingüístic.

És ben curiós, per no dir una altra cosa, que precisament els qui nasqueren aquell any s’incorporaren a l’escolarització plena en català, un privilegi del qual no poguérem gaudir amb tota la plenitud els qui som una mica més “antics”. Són, a més, una generació que, teòricament, no miren la televisió ni escolten la ràdio. TV3 o Catalunya Ràdio, dins el maremàgnum digital, i en el millor dels casos, són una anècdota a les seves vides, com a molt, per mirar qualque episodi de Polònia per internet.

Els pares d’aquestes noves generacions, a més, han perdut el rigor i la consciència d’avaluar i sancionar la forma de parlar de la seva descendència. I és així també que arribam a l’adolescència sense haver-nos temut mai que deim “yet” en comptes de “llet”, llevat dels qui recorden que “ah, sí, la padrina sempre m’ho diu!”.

No és senzill lluitar contra aquesta desfeta, però ara que comença el curs, continuarem perseverant per fer créixer el nombre de parlants joves en català i perquè els qui hi parlen tenguin present d’on venen i cap a on convé que vagin. Altrament, arribarà que, com els gallecs, no haurem de menester subtítols en sortir per les televisions espanyoles.

stats