Aprendre del passat, per un futur millor

Molt s'ha escrit sobre el paral·lelismes entre la gran recessió que sorprengué el món l'any 2007 i la Gran Depressió del 1929. Aleshores, igual que ara, primer es va negar la crisi. Seguidament se'n va minimitzar l'abast. Posteriorment es va argumentar la fortalesa del sistema financer. Més tard es va començar a percebre la importància de la confiança quant al maneig del deute. Després, van haver de ser els mercats financers els que imposaren un ajust important. I al final d'aquest llarg procés, per uns va néixer el nazisme, per altres la llavor d'una guerra, però per uns i altres el món va canviar.

Acabada la Segona Guerra Mundial, els Estats Units -epicentre aleshores i ara de la crisi- encetaren una de les etapes de més expansió econòmica de la història, a la qual més tard se sumaren els països del nord i del sud d'Europa. En conjunt, seixanta anys de prosperitat que, amb els alts i baixos habituals de la conjuntura, han estat possibles gràcies, entre d'altres, al pacte social que es va forjar aleshores entre el capital i el treball. Un pacte que, des dels seus inicis i fins als nostres dies, ha girat a l'entorn de dos elements importants: (1) la plena ocupació, és a dir, ocupació per a tots els que en cerquen, i (2) la regulació del treball, a través de compromisos públics en matèria d'estabilitat econòmica i protecció social (el que a Europa en diem estat de benestar) davant la jubilació, la incapacitat o la pèrdua del lloc de feina.

Avui, igual que aleshores, l'expansió econòmica que ha de seguir a la gran recessió necessitarà també d'un gran pacte social entre el capital i el treball. Ara bé aquest pacte no es pot seguir plantejant, com s'ha fet fins ara, únicament vinculat a la plena ocupació. L'objecte del pacte no es pot reduir a la creació d'ocupació, sinó que ha d'emfatitzar el tipus d'ocupació que es crea i ha d'assegurar que l'esforç, el coneixement, les capacitats, les habilitats seran premiades. Aquest és una de les tasques que cal emprendre si hom vol encetar una nova etapa de creixement i prosperitat. I és que d'això en depèn no només la qualitat mitjana dels llocs de treball, sinó sobretot l'eficiència dels processos productius a nivell microeconòmic i la productivitat de l'economia a nivell agregat.

Si no s'avança en aquest sentit, el capital (les empreses) difícilment podrà compatibilitzar l'increment dels costos que acompanya les millores en els nivells de renda amb l'estabilitat de preus que demanen els mercats internacionals i es veurà obligat, consegüentment, a reduir els costos (salarials o laborals) o a retallar els beneficis. Passi el que passi, d'una manera o de l'altra, el resultat final, des d'un punt de vista agregat, serà el mateix: la riquesa real caurà, la cohesió social s'erosionarà i la competitivitat també.

Per descomptat, en aquesta configuració de l'ocupació, l'estat del benestar, en el sentit més ampli, continuarà sent absolutament cabdal per tal de garantir una distribució de la renda equitativa, però també haurà de ser redissenyat i no senzillament retocat en matèria de prestacions -el subsidi d'atur inclòs-, però també en matèria d'educació i formació, contractes, negociació, etc., d'acord amb el tipus d'ocupació que es vulgui crear.

No hi ha marxa enrere. Hem de ser capaços d'avançar simultàniament en ocupació i productivitat. Una combinació que, igual que la Unió Europea en conjunt, l'Arxipèlag balear no ha assolit al llarg de la darrera dècada i que, en canvi, sí han aconseguit els Estats Units i algunes de les economies europees més dinàmiques (Finlàndia, Àustria, Holanda), que han reorientat la seva especialització cap a sectors tecnològicament més avançats, o bé han incidit en l'aprofitament dels factors que tenen una major capacitat d'afegir valor.

En aquest afer, no ens hauria de passar desapercebuda la coincidència" que també siguin aquests països nòrdics els que, a hores d'ara, s'estiguin plantejant ja un redisseny del seu estat de benestar. L'experiència diu que les reformes a temps, en societats cohesionades, no han impedit a Finlàndia i altres països nòrdics liderar no només el rànquing de productivitat sinó també el de qualitat de l'educació, segons els ja famosos informes PISA. Un i altre beuen del mateix: premiar l'esforç en comptes de la sort o les bones relacions.