OPINIÓ

“Benvolgut Futur, t’escric per...”

... recordar-te que l’any 1959 la renda d’un ciutadà mitjà d’Espanya era de 3.050 dòlars i que al cap de 42 anys, és a dir, l’any 2001, la renda per capita s’havia multiplicat per cinc, fins a assolir els 15.659 dòlars.

Gràcies a les estadístiques del Producte Interior Brut (PIB) per habitant proporcionades per Maddison a 'The World Economy Statistics' (OECD, 2003), sabràs que Gran Bretanya tenia l’any 1869 una renda per habitant semblant a la de l’estat espanyol de 1959. No obstant això, no va ser fins a l’any 1987 que assolí un nivell de PIB per capita semblant al d’Espanya de l’any 2001. És a dir, Gran Bretanya, com pots veure, va necessitar 118 anys, pràcticament el triple de temps, per quintuplicar el PIB per capita. Emprant el mateix mètode, els potents Estats Units –i et sorprendrà– varen necessitar 88 anys per fer el mateix recorregut, és a dir, el doble de temps.

No és necessari que et proporcioni més dades per entendre per què les generacions posteriors a la de 1959 perceben el desenvolupament i la millora de la qualitat de vida com una cosa fàcil i ràpida. L’experiència viscuda els diu que n’hi ha prou de cercar consums creixents de tot tipus, perquè tot ho acabarà resolent –amic meu– un desenvolupament exponencial, com va succeir també a les Balears, que tardaren poc més de 37 anys per quintuplicar el PIB per capita.

Amb tot, has de saber que existeix, entre aquesta generació, una mena de convicció que es pot gaudir d’una quantitat creixent de béns i serveis (públics i privats), i a més, de manera immediata i progressiva. D’acord amb aquesta mateixa convicció accepten com a lògic, entre d’altres, un endeutament creixent. Almanco així ha estat fins ara.

Però tu, benvolgut amic, em dius que aquesta actitud té conseqüències futures, al darrere de les quals s’engendren crisis econòmiques. Els teus arguments són clars i difícils de rebatre.

En primer lloc, tal com deia Shakespeare a 'Cymbeline', afirmes que “l’abundància fa covards els homes” i els duu a seguir la inèrcia. Per demostrar-ho apel·les al 2003, moment en què es va decidir estimular el creixement econòmic via endeutament, en comptes d’adoptar una actitud valenta i fer front a les deficiències estructurals que arrossegava l’economia i que n’impedien, aleshores, el creixement. Avui, com bé saps, el ventall de mesures errònies derivades d’aquesta actitud varen esdevenir l’embrió d’una crisi econòmica sense precedents.

En segon lloc, tal com constata l’economista Fogel, afegeixes que en els processos de ràpid creixement, els pares no troben arguments per seguir transmetent als fills “un sentit de la disciplina, un somni d’oportunitats i un anhel de coneixement” que ells varen cultivar amb les seves famílies, enmig d’una situació econòmica deprimida. Avui, com bé saps, mantenir aquesta actitud duu clarament a la ruïna social i a la crisi econòmica.

Tot i els teus arguments, la generació que segueix la de 1959 no entén, ara, per què ha d’assignar una gran part de l’estalvi a pagar el deute i, de retruc, renunciar al consum de béns i serveis privats, ateses les restriccions de crèdit. Tampoc no entén per què els governs segueixen practicant plans d’austeritat que duen l’economia a perdre una demanda agregada equivalent a la quantitat estalviada, cosa que frena el creixement econòmic i alimenta una espiral que empobreix la societat.

I és que, atès com s’ha incrementat la qualitat de vida en el passat, benvolgut amic, aquesta generació tendeix a negar que aquest esforç sigui necessari. És per això que aquesta generació reclama una sortida ràpida de la crisi i que el sector públic posi a les seves mans un corrent ampli i variat de béns i serveis que la productivitat de l’economia és incapaç de garantir.

Ah! Estimat futur, segur que no pots fer res per canviar aquesta situació? Jo, mentre esper la teva resposta, he seguit revisant experiències del passat i he arribat a la conclusió que només hi ha dos camins: el de “sang, suor i llàgrimes” i el d’“amb una mica d’ajuda dels meus amics”. El primer fa referència a la forma amb què Churchill va abordar la II Guerra Mundial, mentre que el segon es deriva d’una coneguda cançó dels Beatles ('with a little help from my friends'). La contraposició em sembla suficientment gràfica. D’una banda, un enfocament basat en el sacrifici, el treball dur i la perseverança davant la dificultat i, d’una altra, el creixement amb l’alegria dels anys seixanta. Jo m’apuntaria al segon. I tu, t’hi apuntes?

Sí, ja ho sé, les coses no són tan senzilles, però del que estic segur és que com va succeir l’any 1947, 1959 i 1977, ens cal articular un Pla en el marc d’una àmplia solidaritat social. Un Pla que tingui el suport de totes les forces polítiques i que cap d’aquestes, benvolgut amic, no intenti aprofitar les inevitables dificultats que sortiran en aquest llarg camí. Ans al contrari, tal com ja va deixar escrit Schopenhauer el 1818 a 'El món com a voluntat i representació', molt em tem que “la inspiració noble i sàvia no trobarà l’ocasió de mostrar-se, d’actuar o de fer-se sentir, mentre que la demagògia i la falsedat en el terreny de les idees [...] continuaran –com ara– regnant gairebé sense discontinuïtat”.

Però no em vull acomiadar de tu, optimista Futur, amb un presagi negatiu. Tot al contrari, estic convençut, tal com creia Keynes, que aquestes idees plantejades una vegada i una altra acabaran essent les que modificaran positivament l’esdevenir de l’economia, que és peça essencial del benestar d’aquesta i de les properes generacions.

Amic, ens veiem aviat.

Etiquetes