OPINIÓ

Decebedorament lent, però per què?

Record clarament quan el concepte de ‘turisme sostenible’ es va introduir per primera vegada a un curs de la UIB. La reacció inicial dels assistents va ser inequívocament d’escepticisme, ja que es veia com un concepte vell amb un nom nou. Vint-i-cinc anys després el ‘turisme sostenible’ ocupa un lloc destacat a bona part de la formació universitària en turisme, com també a les principals revistes científiques que es dediquen per complet a l’estudi del turisme. No està gens malament!

No obstant això, cal reconèixer que tot i que durant aquest darrer quart de segle el nostre coneixement sobre el sistema turístic ha millorat molt, no hem tengut el mateix èxit a l’hora d’alterar aquest sistema en favor de la sostenibilitat. N’hi ha prou d’observar com a casa nostra els debats vigents fa vint-i-cinc anys sobre la capacitat de càrrega de l’Arxipèlag, la petjada ecològica del turisme o el ventall de solucions a l’ús que encapçala la desestacionalització segueixen de rabiosa actualitat i, encara pitjor, tractant-se de la mateixa manera que antany, com si res haguéssim après durant aquest període de temps. Però per què l’avanç cap a la sostenibilitat turística és decebedorament tan lent?

Potser la primera raó, l’hem de cercar en els mateixos investigadors que, seguint l’‘Informe Brundtland’ (1987), hem entès la sostenibilitat com un objectiu a batre, que es pot aconseguir i mantenir a perpetuïtat. Aquest plantejament ha dut els investigadors a aplicar un enfocament reduccionista del sistema turístic (tractant de simplificar-lo) com a única via per identificar una sèrie de regles sobre l’ús de recursos naturals i la seva gestió òptima. Avui sabem que aquest plantejament, encara que majoritari a la literatura, és lluny de la realitat. El sistema turístic està en permanent evolució. Per això, la sostenibilitat turística no s’ha d’entendre com un objectiu sinó com un procés dinàmic de transformació, de transició, que varia amb el temps i l’espai i du les destinacions a avançar permanentment d’un estadi a un altre, desitjablement superior.

Però perquè això sigui així, el sistema turístic necessita dels investigadors i de la resta d’agents econòmics i socials alguna cosa més que simplement gratar l’epidermis dels intercanvis que es duen a terme dins el mercat turístic –entre oferta i demanda– i entre la indústria i l’ecosistema que l’envolta. Les lliçons apreses durant aquests vint-i-cinc anys suggereixen que el sistema turístic, com tots els sistemes, és impredictible i inestable i que les decisions que es prenen quasi mai acaben en el lloc o llocs inicialment prevists. No debades els resultats finals de les decisions poden tardar anys a constatar-se i, en general, mai acaben sent proporcionals a la intensitat de l’esforç original. Ans al contrari, els seus efectes són múltiples i nombrosos i s’estenen més enllà del mercat turístic.

Tot plegat obliga les institucions de recerca en turisme i de foment a adoptar i incentivar un enfocament més integral, sistèmic, que posi major èmfasi en la investigació avançada que té lloc en àmbits del coneixement a la frontera del turisme, incloent-hi l’ecologia, l’antropologia, l’estudi de sistemes complexos i el camp pioner de ciència de la sostenibilitat, clarament interdisciplinari.

La segona raó, encara que també sembli atribuïble als investigadors, té a veure amb les preferències del sector públic i privat. Certament els investigadors no han posat durant aquests vint-i-cinc anys l’accent en problemes pràctics, empresarials i tècnics concrets, però les parts interessades, ni el sector públic ni el sector privat, ho han estimulat. Aquesta és una discussió important. Mentre que la motivació principal de les organitzacions empresarials sigui simplement traslladar a clients i proveïdors la imatge que estan duent a terme una agenda més sostenible i les institucions públiques no vagin més enllà de tenyir el seu discurs de verd amb mesures estrella, els nous enfocaments de turisme sostenible i la seva efectiva implantació seguirà sent a les Balears una assignatura pendent.

Per això, cal vèncer, d’una vegada, la reticència d’empresaris i polítics a considerar la riquesa de la informació i el coneixement que s’ha generat durant aquests anys a l’ombra de la sostenibilitat turística pels estudiosos tant de l’ecosistema com del sistema turístic i, en segon lloc, estimular-los a compartir el coneixement que ells mateixos atresoren després d’anys d’expertesa i participar en la definició d’una estratègia adaptativa que millori la planificació i la gestió de la destinació balear, en conjunt.

Sense informació, sense coneixement i sense els mecanismes que despleguin la capacitat de seguir, vigilar i avaluar un ampli ventall d’indicadors serà difícil que les Balears avancin en el procés de transició cap a un turisme més sostenible. El desenvolupament i l’ús d’indicadors no és en cap cas infal·lible. De fet, hi ha molts perills, com la substitució de la ideologia amb el gerencialisme, les dificultats per establir relacions causa-efecte amb certesa i, el més important, barreres tècniques però també polítiques (centrades en interessos electorals), empresarials (centrades en la rendibilitat a curt termini) i personals (centrades en interessos privats variats). Emperò, malgrat aquestes barreres, algunes experiències (com la de l’illa de Samoa, situada entre Nova Zelanda i Hawaii, o la de l’illa de Kangaroo, a la costa d’Austràlia) demostren que el disseny, el seguiment i l’avaluació d’una estratègia de sostenibilitat de manera rigorosa i contínua no sols és de gran ajuda per fixar objectius de sostenibilitat, mesurar el progrés que s’està fent i prioritzar àrees per seguir treballant, sinó que per si mateix ja és instructiu. De fet, és l’única manera de descobrir que no tots parlam del mateix quan apel·lam al ‘turisme sostenible’ i rompre, així, la inèrcia que any rere any alimenta el tòpic fàcil. I ja en fa vint-i-cinc!