UN MOMENT CLAU

Finançament autonòmic, rompem l’‘statu quo’?

El professor considera necessari canviar les regles del joc

Escau parlar de finançament autonòmic perquè, no debades, condiciona la dotació de recursos necessaris per a garantir la prestació de serveis fonamentals, com són l’educació i la sanitat. Escau i, és més, urgeix parlar-ne -sempre lligat a l’ús que es fa d’aquests recursos- perquè afecta no només la capacitat de mantenir sinó de millorar els sistemes públics d’educació i sanitat actuals. I cal tenir-ho clar, avui en dia garantir la prestació d’aquests serveis fonamentals requereix ambdues coses. I fer-ho amb escreix.

Serveixi com a referència, ni que sigui immediata, que les Balears són, segons les darreres dades disponibles i comparables, referides a l’exercici 2015, la tercera comunitat autònoma amb la despesa educativa per càpita més baixa (747,57 €) i la sisena per la cua pel que fa a la despesa sanitària per habitant (1.305,18 €). Ens separen un bon grapat de punts percentuals respecte de les comunitats que lideren les distribucions autonòmiques de despesa, com són el País Basc (1.190,29 €) i Castella-la Manxa (1.011,11 €), en l’àmbit educatiu, i el País Basc (1.612,91 €) i Astúries (1.523,71 €), en el sanitari. Unes posicions que repliquen, si fa no fa, les que l’Arxipèlag assumia deu anys enrere, tot i que els recursos executats a les Illes per a cada ciutadà, entre els quals es compta la dotació atorgada pel sistema de finançament autonòmic, han acumulat d’aleshores ençà increments del 14,2% en educació i del 20,6% en sanitat. Uns increments que, tot i dependre, en darrera instància, de les decisions de despesa de cada territori, no es desmarquen significativament dels del conjunt d’autonomies que es financen a través del règim comú (13,3%, educació; 24,9%, sanitat), fet que, per aquesta banda, està en línia amb un sistema que, en diferents versions al llarg del temps, és altament conservador en l’escala distributiva i s’orienta a preservar l’ statu quo.

Negociació bilateral

I és enfront de l’ status quo que s’alcen més veus. Aquelles que ho fan des del bell mig del sistema a la recerca de mecanismes, potser encara no prou explotats, que permetin engreixar la dotació econòmica i mantenir, així, les posicions relatives i aquelles altres que ho fan des de fora del sistema que consideren que el sistema actual està més que esgotat. Tant les unes com les altres, malauradament, corren el risc de caure en un carreró sense sortida bé perquè topen amb principis constitucionals com la igualtat -que és a la base de les relacions de solidaritat entre territoris-, o bé perquè entren de ple en qüestions d’encaix territorial de gran calat que desborden l’ordre del dia. I potser per aquestes qüestions el debat sobre el finançament autonòmic i, encara més específicament, la negociació bilateral Administració autonòmica-Estat no fa més que alimentar, any rere any, l’ statu quo que afavoreix el mateix sistema. Un statu quo que, desenganyem-nos, en l’un i l’altre sentit, limita i molt les possibilitats d’avançar cap a millores reals i efectives.

Des d’aquesta perspectiva, rompre la barrera del sistema de finançament autonòmic, en general, i a les Balears, en particular, implica rompre també la barrera del debat. Deixar de traçar cercles concèntrics per caminar en línia recta. Deixar de marejar les xifres per parlar de les regles de joc, és a dir, dels criteris més adequats per distribuir els impostos i les despeses entre individus i territoris. Provocar un desplaçament amb conseqüències. Sembla mentida, però ens segueixen mancant ingredients de naturalesa tècnica. Hom reclama, en aquest sentit, recalcular com a mínim les necessitats de finançament de cadascuna de les autonomies, el cost de la prestació dels serveis dels quals s’han assumit les competències però també mesures d’eficiència en la prestació d’aquests serveis i la identificació sobre el terreny d’oportunitats d’optimització. Però, sobretot, ens segueixen mancant ingredients de naturalesa política. Els que han d’orientar, precisament, les prescripcions de naturalesa tècnica, els que han de permetre decidir al voltant de les qüestions que es troben a l’arrel del problema, com quina és la xarxa pública de serveis fonamentals que volem i, pel costat de l’estabilitat financera, quin és l’equilibri entre autonomia tributària i igualtat que més ens afavoreix. Sense la dotació d’aquests fonaments, que han d’esdevenir en marc i argumentari, el debat difícilment es pot sostenir, car no es pot reduir tot a un problema tècnic -especialment, encara més, si acaba en arguments quantitatius pobres (rebre ‘més o menys’) o poc objectivables (el que es rep és ‘just/injust’ i no ‘suficient/insuficient’)- i privar els actors de la societat de la possibilitat de manifestar-se sobre les grans opcions polítiques al voltant d’aspectes de gran calat ja siguin socials o de sobirania fiscal.

Sens dubte, pel que fa a aquesta darrera qüestió, aconseguir incrementar la responsabilitat fiscal de les autonomies repercutiria positivament a les Balears. No només perquè obriria la possibilitat d’adequar en major manera la dotació de recursos per executar despesa i inversió en la prestació de serveis fonamentals, sinó perquè induiria a millorar l’eficiència pressupostària i, per extensió, especialment en aquests àmbits, però sobretot acostaria el contracte democràtic entre votants i governants i l’allunyaria de la confrontació contínua i especialment estèril entre els governs autonòmic i estatal. I és que, part damunt de tot, el sistema de finançament autonòmic inclòs, les Balears necessiten transmutar ineficiència en eficiència i eficiència en valor per, en darrera instància, transmutar valor en benestar. I per això és necessari rompre, igualment i de manera simultània, molts d’altres ‘statu quo’ presents avui a l’Arxipèlag, els quals demanden elevades dosis de cooperació en favor de l’assoliment de nous consensos socials.

Serveis fonamentals

Des d’Impulsa Balears consideram que l’accés als serveis fonamentals que finança el sistema de finançament autonòmic és un pilar estratègic per impulsar la competitivitat global sostenible de les Illes, per tal com és clau reforçar la capacitat de la societat per participar i beneficiar-se del progrés econòmic. Així mateix, a través del darrer mesurament de l’Índex de Competitivitat Global (i|ICG) sabem que la millora de la posició competitiva de l’Arxipèlag en l’entramat regional europeu (actualment, la 173 de 264 regions) rau condicionada als impulsors de l’eficiència, àmbit en què s’assoleix la posició més desfavorable (198) i en què juguen un rol fonamental aspectes relacionats, precisament, amb l’educació superior i els efectes que d’aquesta se’n deriven sobre l’eficiència del mercat de treball. Això sense obviar que l’estat de salut i l’assoliment de les competències en educació bàsica formen part, al seu torn, dels requeriments bàsics de la competitivitat global de les Balears. Potser només per això el debat recurrent sobre finançament autonòmic, com tot debat avui a les Illes, requereix obrir-se i ser abordat amb menys consciència de gestor i més responsabilitat d’estratega. Però, sobretot, amb voluntat política. Una voluntat política orientada, per damunt de tot, a disposar dels millors instruments per obtenir millors resultats.