Com ‘Hamlet’ sense el príncep

Acabada la II Guerra Mundial, l’optimisme sobre les possibilitats de promoure el desenvolupament de les noves nacions independents era elevat. Es creia que el creixement econòmic, sobre la base de l’acumulació de més treball i capital físic (maquinària, instal·lacions, eines...), podia resoldre tots els problemes.

Aviat es va fer palès que el creixement econòmic, tot i ser un vector fonamental, no era suficient per estimular el desenvolupament de les àrees econòmicament endarrerides i que era necessari impulsar, paral·lelament, un procés de transformació productiva que afavorís la modernització de l’estructura econòmica cap a activitats més productives.

En transferir treball i capital físic des de sectors de baixa productivitat (principalment agricultura i mineria) cap a altres de major productivitat (bàsicament indústria i serveis), no només s’aconseguí estimular el creixement econòmic, sinó que es comprovà que existia una altra via per créixer, més enllà de l’acumulació de factors de producció, l’impuls de l’eficiència i l’especialització. Tot plegat va reforçar l’interès per altres formes de capital, com el capital humà (molt relacionat amb l’educació i la ciència) i el capital social (que atorga gran importància a l’entorn polític i institucional), atès el seu impacte sobre la productivitat.

El resultat final es va fer tangible en una millora de les possibilitats d’ocupació i benestar però, sobretot, en una ampliació de la capacitat i llibertat de les persones. En definitiva, la combinació creixement econòmic i transformació productiva va conduir a la consecució d’un estadi de desenvolupament superior.

Encara que la transformació productiva és només un aspecte de la modernització d’una societat -atès que el desenvolupament transcendeix l’àmbit econòmic i abraça aspectes polítics, socials i culturals-, existeix un ampli consens sobre el fet que el desenvolupament sense transformació productiva és com ‘Hamlet’ sense el príncep, senzillament impossible. Cap societat no pot aspirar a avançar cap a un estadi de desenvolupament superior i, ni tant sols, a gestionar amb garanties l’estadi de desenvolupament actual (en termes de creixement, ocupació i benestar) sense adequar permanentment l’estructura productiva a les fortaleses i debilitats internes i externes.

Acceptada aquesta premissa, cal interrogar-se sobre com es pot dur a terme un procés de transformació productiva. I aquí acaben les coincidències. I és que la transformació productiva es mou en l’àmbit microeconòmic, una esfera que no gaudeix ni de prop del consens que es dóna en l’àmbit macroeconòmic.

Estam, per tant, davant una dimensió que no ha estat tan estudiada ni cuidada com la macroeconòmica, potser perquè les condicions particulars i específiques de cadascun dels països i regions (les seves institucions, els seus equilibris polítics, la seva història...) no permeten, en general, extrapolar fórmules d’èxit d’un indret a un altre i obren les portes a un ampli i heterogeni ventall de possibilitats per afavorir l’eficient reassignació de recursos cap a activitats de major valor afegit, augmentar la productivitat, prioritzar determinats sectors o branques de l’estructura econòmica, introduir canvis en l’organització de la producció i la innovació empresarial, fomentar la internacionalització, mobilitzar el talent i l’aprenentatge intra i interempresarial, privatitzar les empreses públiques ineficients, atreure la inversió estrangera, millorar el funcionament dels mercats, revisar el sistema fiscal, regenerar les administracions, eliminar les distorsions introduïdes per la política d’incentius o de subvencions...

Potser per tot això, la inèrcia pren sovint la forma d’una fugida cap endavant, a l’espera que sigui el mercat qui finalment forci la transformació productiva dels països i regions. El cert és, emperò, que fins a la data la majoria d’experiències de transformació productiva han deixat clar que la transformació necessita impulsos que només poden procedir de la intervenció estatal, normalment a través d’una planificació estratègica basada en càlculs econòmics més que polítics, concordant amb els avantatges comparatius regionals i orientada a la generació de capacitats tecnològiques pròpies.

En la manera en què aquest procés comporta canvis econòmics, però també polítics, socials i culturals, l’èxit depèn en darrera instància de la participació i la potenciació de la capacitat de decisió de tots i cadascun dels actors que formen la tetrahèlix regional (empreses-administració-centres d’investigació-agents intermedis), alhora que guanyen protagonisme les xarxes de relacions socials que generen confiança en el si de la comunitat.

Com va deixar escrit Foray, no es tracta només de canviar el ritme sinó la direcció.