Opinió 18/03/2014

Més enllà de la diversificació turística

i
Antoni Riera Font
3 min

En els anys vuitanta, a mesura que la indústria turística s’expandia, l’acceptació incondicional del turisme com a panacea econòmica va ser reemplaçada per una època de gran crítica, almenys entre els acadèmics del turisme. Les teories econòmiques en les quals s’havien fonamentat els models de desenvolupament del turisme de masses dels anys seixanta varen ser desafiades i el turisme va ser fortament qüestionat per alterar els estils de vida tradicionals, distribuir inequitativament la riquesa, excedir la capacitat de càrrega dels territoris d’acollida i provocar nombrosos impactes ambientals sobre els recursos naturals de propietat comunal.

En aquest context, la resposta de la indústria turística va estar dominada per la promulgació de formes alternatives de turisme, la qual cosa va donar lloc a la difamació generalitzada del turisme de masses. El turisme alternatiu, no exempt de filtres ideològics, va engendrar, així, noves formes de turisme (ecoturisme, turisme d’aventura, turisme actiu, agroturisme, turisme verd, turisme d’interior, turisme rural...) que emergiren en els anys noranta en resposta als costos del turisme de masses i que propiciaren, alhora, la diversificació del producte turístic (turisme gastronòmic, enoturisme, turisme religiós, turisme cultural, turisme esportiu...).

Malgrat les diferències en la terminologia, hi ha moltes similituds en les distintes formes alternatives de turisme. Tendeixen a ser predominantment de petita escala, s’orienten en benefici de la població local, la conservació del medi ambient i el respecte de la cultura d’acollida. A risc de simplificar, una distinció important entre les formes alternatives de turisme i el turisme de masses és el canvi d’enfocament que duen associat en favor del benestar de la comunitat d’acollida en lloc de guiar-se únicament per la maximització dels beneficis de la indústria turística.

No obstant això, durant l’última dècada, el turisme alternatiu també ha estat objecte d’un debat crític substancial, a causa de la incapacitat per fer front als problemes globals del turisme. D’una banda, un turisme de masses segueix creixent en l’àmbit mundial a un ritme exponencial i fora de control. Nombroses regions del globus ja no suporten la densitat de la massificació i el consegüent estirament dels recursos, sobretot quan el fenomen turístic se superposa als mals endèmics de la nostra societat, com són la malversació energètica, el consum intensiu de recursos, etc. I quina és la nostra resposta? Petita escala, desenvolupament lent, constant i controlat. Això simplement no quadra!

D’altra banda, hi ha destinacions madures que no poden adoptar un estratègia de turisme a petita escala, per mor de les importants repercussions econòmiques que tendria fer-ho sobre agregats macroeconòmics tan importants com la producció, el consum, la inversió i l’ocupació.

A més, el turisme alternatiu també pot ser criticat per promoure la diferenciació de classes socials, tot suggerint que els viatgers d’elit són preferibles a la multitud de xàrter.

Com a resultat d’aquestes i altres apreciacions, encara que el turisme alternatiu ha provocat algunes discussions útils i diverses històries d’èxit a diferents indrets, cal reconèixer que la seva progressió no ha permès abordar la problemàtica global del turisme. Ara per ara, el turisme alternatiu només pot ser considerat com un producte d’avantguarda que obre nous camins en el model turístic del futur.

Així les coses, el turisme està obligat a entrar en un període caracteritzat per la necessitat d’evolucionar i incorporar el coneixement que emana dels impactes, positius i negatius, que duen associats el turisme de masses i les distintes formes alternatives de turisme. Aquesta necessitat deriva no només del reconeixement que qualsevol tipus de turisme podria ser potencialment més sostenible, sinó principalment del fet que en aquest moment són molts els canvis econòmics, socials i tecnològics que estan impactant en la forma de produir i comercialitzar el turisme i, paral·lelament, en la forma en què els turistes interactuen amb el sistema econòmic, social i ambiental.

Arribats en aquest punt, cal reconèixer que el turisme està evolucionant més ràpid que la nostra capacitat per transferir el coneixement a noves formes de planificació i gestió. El nostre coneixement no ha seguit el ritme de la nostra capacitat d’alterar el turisme. Cal fer una passa endavant, si volem evitar les paraules de T. S. Elliot: “Quanta saviesa diluïda en coneixement, quant de coneixement diluït en informació”.

La reconceptualització del turisme exigeix una capacitat d’innovació i capacitació de recursos humans, dependents de la potenciació de la investigació bàsica i aplicada i de la formació universitària i de postgrau, que excedeix amb escreix els requisits d’una estratègia de diversificació turística orientada, adaptar-se a una demanda canviant, capturar nous segments de mercat o mitigar el comportament estacional del sector, que accentua els impactes negatius del turisme sobre l’economia, el mercat laboral, la població local i el medi ambient.

stats