El culpable no és l'envelliment

Sovint quan es parla dels problemes que arrossega el sistema de pensions s'assenyala l'envelliment com el principal culpable. Certament, l'augment de l'esperança de vida a partir dels seixanta-cinc anys és especialment important per a la sostenibilitat financera dels sistemes de pensions. Només cal prendre en compte que el percentatge de cada generació que assoleix els seixanta-cinc anys ha passat d'estar per davall del 35% a superar actualment el 90%.

Però, a dir veritat, les reticències respecte de l'envelliment són errònies. La insostenibilitat del sistema de pensions està relacionada amb molts d'altres elements. D'una banda, el període de temps que els individus dediquen al treball s'ha reduït gairebé vint anys, és a dir un 35%. D'altra banda, l'etapa de jubilació ha augmentat catorze anys, és a dir, gairebé un 200%.

I és que els individus han augmentat els anys que dediquen a l'estudi en l'ensenyament reglat, han retardat l'emancipació, han posposat l'edat del primer matrimoni i l'edat mitjana en què tenen el seu primer fill i han retardat, entre d'altres, l'edat d'accés al mercat de treball. De fet, a mitjan segle passat l'edat mitjana d'incorporació al mercat de treball estava al voltant dels divuit anys d'edat, mentre que ara s'apropa als trenta anys. Curiosament, emperò, l'edat de jubilació efectiva també s'ha avançat, situant-se any rere any per sota de l'edat legal de jubilació.

Són aquests fets el que expliquen la insostenibilitat de l'actual sistema de pensions i no l'envelliment ni tampoc l'augment espectacular de l'esperança de vida de la població, que segons les estadístiques s'amplia a partir dels seixanta-cinc, un any cada vuit, gràcies al progrés tècnic, social i sanitari.

Com sempre, es confonen els símptomes en les causes. El problema resideix en el fet que els individus no estan adaptant la durada de la seva vida laboral a l'augment de la longevitat, un fet que en el nou escenari laboral derivat de la crisi econòmica aguditza encara més el problema.

Tot plegat suggereix que la reforma del sistema de pensions és inevitable. Una reforma que hauria d'aconseguir que el nostre sistema de pensions s'adaptàs de forma natural i automàtica als canvis socials, demogràfics i econòmics. I és que una planificació adequada de l'estalvi i de l'oferta de treball al llarg de la vida laboral requereix que el sistema de pensions no estigui recurrentment sotmès a un procés polític

de reforma, que l'experiència diu que porta massa temps, és altament complex i està subjecte a una gran discrecionalitat.

Si a més d'això, s'aconseguís que el sistema de pensions assolís una major proporcionalitat entre l'esforç de cotització i la pensió rebuda i, alhora, des del retard de l'edat efectiva de jubilació, fos capaç de mantenir una certa flexibilitat en l'edat d'entrada a la jubilació, el resultat seria un sistema més estable, transparent i equitatiu, pensat no en els que avui són vells sinó en els que són joves.