La tercera revolució industrial

La digitalització dels serveis juntament amb el procés de deslocalització estan provocant una profunda transformació de l’economia mundial, fins al punt que a hores d’ara es parla ja de la ‘tercera revolució industrial’. I és que el procés de deslocalització que inicialment va afectar la indústria manufacturera de baix valor afegit i que comprèn tant la transferència de la producció a filials ubicades fora del país de l’empresa matriu com l’externalització (outsourcing ) de la producció i la subcontractació d’altres empreses per realitzar una tasca determinada, s’estén a hores d’ara al sector serveis i més concretament a aquells que es poden digitalitzar, incloent-hi les TIC, la comptabilitat, l’enginyeria financera, la distribució minorista o la mateixa R+D.

Encara que els protagonistes indiscutibles d’aquests procés són la Xina i l’Índia -grans receptores d’inversions occidentals-, els beneficis s’estenen a les empreses dels països desenvolupats via guanys d’eficiència en la producció, no només per l’estalvi de costos que du associada la deslocalització, sinó també per les ingents borses de talent, coneixement i innovació que atresoren aquests països. Basta recordar que la majoria d’empreses que a nivell mundial tenen un certificat CMM de nivell 5 -l’estàndard de qualitat més rigorós en software i serveis de TIC- són índies.

Tot plegat tindrà un fort impacte en el sistema econòmic i social del segle XXI, i afectarà la propietat, l’estructura i els processos de les empreses; l’organització del treball i les relacions laborals, i fins i tot la manera en què vivim i educam els nostres fills. De fet, ja s’estan observant canvis en la pèrdua de control directiu, la captació i gestió del talent internacional i la necessitat d’aprendre a cooperar i competir amb una amalgama de proveïdors de serveis locals i internacionals.

Ara bé, cal no obviar que aquest procés serà molt laboriós, com ho va ser el pas del sistema feudal al capitalisme, i que requerirà com a condició sine qua non que els factors de producció -treball, capital, empresari, tecnologia- estiguin madurs. Només quan això passi, la tercera revolució industrial estarà servida i es traurà profit del gran creixement dels mercats exteriors i les innovacions tecnològiques, de la mateixa manera que, entre el 1700 i 1750, s’aprofità el gran creixement d’Anglaterra i les aplicacions de la màquina de vapor de James Watt per tirar endavant i entrar de ple en la segona revolució industrial.

En aquest procés de maduresa dels factors de producció, un detall que no hauria de passar inadvertit és que la revolució resideix a traslladar processos, no les activitats ad hoc, un fet que obliga moltes empreses, especialment del sud d’Europa, a canviar substancialment la cultura organitzativa en forma d’una major orientació als processos. Aquest canvi cultural no serà fàcil per a les petites i mitjanes empreses, però si no s’incentiva i estimula en rapidesa, podria deixar moltes empreses i territoris fora d’aquesta carrera global en la qual participen tots els països a la cerca de talent.

I és que les empreses, d’aquí i d’allà, necessiten incorporar talent per continuar sent competitives. Ja no basta guanyar més i gastar menys, sinó que cal oferir un producte de qualitat, competitiu a nivell internacional. Lluny queden ja les pràctiques orientades a guanyar eficiència, reduint costos i deslocalizant activitats de baix valor afegit. Ha arribat l’hora de produir i processar innovació, un fet que obliga a deslocalitzar activitats d’alt nivell com són els serveis de desenvolupament, enginyeria i disseny de producte, i a aprofitar el talent dels països emergents no només per reclutar-lo a curt termini, sinó per evitar l’escassetat de capital humà que es donarà als països desenvolupats en els propers anys. No debades, el coneixement és el factor de producció clau en aquesta ‘tercera revolució industrial’ que a hores d’ara ja s’està gestant.