El present i el futur de l’esquerra (*)

Per parlar del present i del futur de l’esquerra a Balears, és imprescindible fer referència al nostre present i futur socioeconòmic i cívic. El conjunt de la societat balear, especialment a causa de la forta crisi socioeconòmica, està experimentant determinats canvis en les seves actituds i actuacions cíviques i polítiques. Els ciutadans i ciutadanes de les Illes, encara que menys que en altres comunitats, han patit de manera rellevant les conseqüències de la crisi.

El punt de partida és “la situació anterior”, en què, a causa del boom econòmic, fonamentat en el sector immobiliari i de la construcció, la feina era un bé assequible, amb possibilitat d’unes rendes familiars suficients per poder accedir a l’habitatge mitjançant hipoteques i a l’adquisició de béns i serveis. Aquesta “situació” facilità l’aparició d’una “classe mitjana” peculiar i relativament nova. Era possible un cert ascens social i, a més, fer projectes personals, familiars i professionals.

Aquesta situació relativament idíl·lica va caure pel seu propi pes amb la crisi. No només es varen aplicar dures mesures de retallades als serveis públics bàsics, sinó que, a més, de manera relativament ràpida la feina perdé l’estabilitat. Comença a créixer el nombre d’aturats i unes condicions laborals fonamentades en la temporalitat i en la precarietat. Aquesta nova “situació” afecta igualment les anteriors classes mitjanes i comencen a aparèixer sectors de la població en risc real d’exclusió social i econòmica.

Es diu, pot ser un tòpic, que els illencs són mals de moure, però és un fet que darrerament la societat civil de les Balears s’ha mogut. I no tan sols en els entorns que podríem identificar amb el 15M, sinó també amb una presència activa al carrer. La més significativa va ser la manifestació de quasi 100.000 persones del 29 de setembre de 2013, seguida d’altres reaccions cíviques, principalment en el tema educatiu, però també en el sanitari, hipotecari, etc. El TIL o la Llei de símbols han estat motius seriosos de mobilització de la comunitat educativa, però també de les famílies. En l’aspecte sanitari, cal recordar que el no tancament dels hospitals Joan March i General només va ser possible gràcies a la mobilització del personal sanitari i dels usuaris. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha estat i és encara un instrument de mobilització en el tema dels desnonaments. Tampoc no podem oblidar altres mobilitzacions centrades en temes puntuals però significatius.

Futur socioeconòmic no escrit

El futur socioeconòmic no està escrit, perquè encara que es puguin donar unes certes millores que afectin els ciutadans, les conseqüències estructurals de la crisi continuaran vigents. Treball temporal i precari, serveis públics a la baixa, segments de la població en situacions límit... Aquestes i altres ‘millores’ que proposen els populars es basen en un model econòmic i turístic amb poques novetats. Ús i abús del territori, competitivitat basada en la devaluació del producte (costs salarials)… Però l’esquerra què proposa?

Resulta difícil descriure el que pot ser el futur mapa polític després de les pròximes eleccions autonòmiques i locals. A totes les enquestes es posa de manifest un nombre de potencials votants instal·lats en la “indecisió”, la gran majoria exvotants socialistes i d’Esquerra Unida, encara que també hi ha exvotants del PP. La recuperació o no d’aquests votants pot decidir el nostre disseny polític.

La indecisió té les arrels en les denominades classes mitjanes, de les més “agreujades” per les polítiques socioeconòmiques del PP i per les propostes cíviques (?) que fan (avortament, llibertats…). També els ciutadans amb feina (inestable i precària) però “pobres”.

Anàlisi política

És probable que el Partit Popular perdi la majoria absoluta, encara que d’una manera no tan desastrosa com profetitzen determinats mitjans. La seva fidelitat de vot és, encara, inqüestionable. Si així fos, els únics possibles socis parlamentaris serien El Pi i UPyD, però ara per ara no se sap amb certesa quins seran els seus resultats electorals.

El PSIB-PSOE, el partit majoritari de l’oposició, no ha pogut o no ha sabut construir un discurs polític diferenciat, propi i amb vocació majoritària. De moment les seves expectatives electorals no són optimistes. L’altre partit present en les institucions, MÉS, està compost pel PSM, per antics militants (alguns dels quals rellevants) d’EU i d’ERC. Fan una feina activa però, de moment, segons diverses enquestes, el reflex electoral no és equivalent. De fet, el seu principal component partidista continua sent el PSM. A Balears, EU no té presència institucional i la social i cívica no és rellevant, i les perspectives, baixes.

Podem potser absorbeix una significativa part del vot clàssic d’esquerres (PSIB i EU). Malgrat les enquestes, no queda clar quina serà la seva presència en les institucions després de les pròximes eleccions. Quedem a l’espera que les seves crítiques al sistema es complementin amb propostes polítiques, econòmiques, socials... coherents i creïbles.

Si el PP no obté majoria absoluta i no troba socis, és possible que l’esquerra (inclòs el PSIB-PSOE) obtingui la majoria numèrica. Però, podran formar una majoria parlamentària compacta i unitària? Fàcil, no ho tindran. La situació no és la mateixa del primer i segon Pacte de Progrés, perquè avui les forces polítiques d’esquerra amb possibilitats de presència a les institucions són molt més plurals.

L’esquerra està en condicions de donar solucions al nostre present i futur? S’estan fent propostes de candidatures unitàries de l’esquerra que tenen, entre altres objectius, rompre el bipartidisme, cosa que per uns implica la no presència dels socialistes en la candidatura unitària. De moment, aquestes intencions unitàries no es concreten.

A tall de conclusió

El conjunt de la societat balear continua experimentant les conseqüències de la crisi tant en el camp professional i laboral com en la capacitat de renda familiar, i pateix la dificultat real d’accés en igualtat de condicions als serveis públics. El PP no dóna als ciutadans ni solucions ni perspectives de futur, però tampoc no veuen que l’esquerra o el centreesquerra ho facin.

La ciutadania està insatisfeta, inquieta i té certa capacitat de mobilització. És a dir, comença a renéixer una societat activa encara que poc articulada. El problema és la dificultat dels partits d’esquerra i centreesquerra per donar resposta no només a situacions puntuals derivades de la crisi actual, sinó per ser una alternativa política, socioeconòmica i cívica coherent, real i creïble. Però, malgrat tot, el canvi és possible.

(*) Reproducció inspirada i actualitzada d’una meva col·laboració a una iniciativa col·lectiva titulada ‘Manifest contra el desencís’, pendent de publicar.