22/10/2012

Acorar

3 min

Aneu a veure Acorar , aneu-hi amb ganes de deixar-vos anar en el devessall de paraules, en el festival de mots, en l'enfilall d'imatges que l'Antoni Gomila us oferirà. Si encara hi sou a temps, aneu-hi a l'Espai Brossa de Barcelona. Si no, encara l'encalçareu a la gira que farà pel Principat, o bé a Mallorca, o en qualsevol dels teatres que, sota la intel·ligent empara de la Xarxa Alcover, acullen un dels cops de teatre més potents que mai no hàgiu vist sobre nosaltres. Acorar fa el que el mateix mot diu: se'ns posa dins del cor i, segons com, acaba amb nosaltres, ens aniquila.

Acorar és una provocació, una invitació a pensar sobre el flux de la identitat. Ens interpel·la com a catalans i com a mallorquins, perquè parla de la continuïtat i de l'estroncament, la tensió permanent dels que vivim tan sols amb les nostres forces, quan es tracta de comunitat cultural i política. Acorar interpel·la el nosaltres i se'ns posa venes endins per qüestionar lo nostro i el nosaltres col·lectiu que ens empara, que ens defineix davant dels altres quan es presenten davant nostre també com a comunitat humana, cultural, social o política.

Acorar també parla de nosaltres mateixos, de cadascun de nosaltres, vull dir, individualment; de l'home i de la dona que cada matí, quan ens llevem, ens posem davant del mirall sense preguntar-nos, perquè pensem que no cal: "Qui sóc?" O potser sí que ho fem sense adonar-nos-en? I vet aquí el drama: que ens ho amaguem per no ferir-nos. No tots els pobles de la terra tenen la necessitat d'amagar-s'ho. En canvi, nosaltres, naltros , potser sí. Fins ara, fins que el país ha estat capaç de llevar el tel, d'escriure peces com Acorar , de fer-les públiques amb la joia de l'Antoni Gomila i el gaudi dels que hem tingut la sort de comptar amb amics que ens ho han fet saber.

El text diu veritats que et deixen abaltit: "Abans créixer era amarar-se de paraules". Gairebé és impossible dir-ho millor, relligar el sentit del temps i de la modernitat, la relació de l'ara amb l'abans i posar-los en relació amb tan pocs mots. Fent-ho, esclar, amb intenció d'acorar-nos, d'arribar-nos molt endins per fer-nos comprendre que si se'ns mor la paraula, si ens ho venem tot, se'ns mor el poble, ens eixorquim definitivament, ens morim nosaltres. Acorar ens recorda que les paraules, els noms dels llocs, els noms dels arbres, de les plantes remeieres, de les eines; els malnoms de les persones que estimem o que avorrim, els noms dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres fills i parents; que els noms de cada cosa nostra, som nosaltres mateixos. En definitiva: la llengua és la nostra ànima col·lectiva, una ànima viva, a qui només nosaltres, un altre cop nosaltres, podem alenar cada dia.

L'Antoni Gomila fa un retrat viu de la societat mallorquina d'avui en relació al que s'ha esdevingut a l'illa en els darrers cinquanta anys. Explica amb autenticitat i sense mestrança (aneu a l'Alcover-Moll o al Coromines per trobar l'accepció correcta del mot) com la tensió que provoca la relació entre l'aïllament resistencial i la venda del patrimoni social, econòmic i cultural van minvant Mallorca. Ho fa, però, amb esperança, perquè el mateix text és un cant constant a la força de la tradició ancorada en el futur. I ho fa moderníssimament, joiosament, sense histrionisme nostàlgic ni temptacions populistes. De fet en Gomila ens acora, sí, però ens diu sense embuts que només des del que som aconseguirem sobreviure, no perquè sí, sinó perquè junts som més forts. Com forts són els que aconsegueixen reunir-se per la matança per fer les sobrassades com s'han fet sempre, o vaja, com ens pensem que s'han fet sempre, que al cap i a la fi això és el que importa.

No fa gaires dies parlava amb un amic madrileny. Em parlà del problema de l'escola catalana, diguem que en la línia Wert. Em volgué posar un parany i em demanà com s'explica el 1714 a les nostres escoles. No vaig picar. "Pregunta'm com me'l van explicar a mi -li vaig dir- o als meus pares. Saps quin és el vostre problema? No compreneu que la meva escola és el meu pare portant-me al Fossar l'Onze de Setembre del 1973, 1974, 1975... I que això passa de pares a fills, sense que hi pugueu fer res". Doncs bé, a Acorar en Gomila em dóna la raó... i potser me la lleva. Me la dóna en posar-se ell mateix com a baula de la continuïtat que qualsevol poble ha de generar per subsistir creixent, fent millor el present que l'avior. Me la lleva constatant el que en part passa a l'illa. Direu que tal com va el país, tal com vibra, estic equivocat. Potser sí. Penso en tot el país, però. Penso en Mallorca i en Barcelona com un tot. Penso en termes de continuïtat, de santa continuïtat, la que acora el sotmetiment. Gràcies, Gomila!

stats