13/02/2012

Alcover, Fuster i el sentit de pàtria

3 min

"La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit. Si jo puc escriure avui aquest llibre, ¿no és perquè els poetes de guant i els d'espardenya van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva? I encara: jo, i els qui vénen darrere meu, ¿no som el testimoni d'una perdurabilitat i, alhora, d'una renovació important ? No pas nosaltres, però tot allò que ens ha fet com som és el que ara mereixeria d'ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions".

Joan Fuster tancava amb aquest paràgraf Nosaltres, els valencians el febrer del 1962, fa tot just cinquanta anys. Al cap d'aquests cinquanta anys tan joves i tan vells, el text d'en Fuster, com gairebé tots els seus, suscita la reflexió profunda i l'acció decidida. L'èxit i el fracàs que en Fuster esmenta de la Renaixença podria ser el mateix que atribuíssim a l'èxit i el fracàs del fusterianisme, cultivat amb exageració fallera i desdeny eixamplí per uns i altres. Que Joan Fuster no sigui més llegit i comentat és un pecat nacional. Només un país incomplet i acomplexat intel·lectualment parlant pot tendir a oblidar els noms que l'han propulsat endavant, els que l'han fet créixer. Joan Fuster és un d'aquests noms indiscutibles. La seva obra ens amara de sentit de pàtria. Sense ànim d'imposar res (en Fuster deia que un dia o altre caldria subvencionar els que ens porten la contrària perquè no deixessin de fer-ho), l'obra de Joan Fuster és exigent i mira d'implicar-nos a tots plegats: la pàtria nacional és la pàtria lingüística, la cultural. A partir d'aquí, les construccions polítiques s'han d'articular en funció del que som en cada moment. I per conèixer-nos, cal saber què hem estat, cal assumir la història, llevant-ne el vel, també en cada moment. Ell ho va fer fa cinquanta anys. Ara caldria que ho fes algú altre, abans de llançar-se a cantar les absoltes d'un riu intel·lectual del qual encara bevem, i per molts anys. Com tan bé assenyala Antoni Furió al darrer número de Serra d'Or , l'embranzida cultural del País Valencià, farcida de bones editorials, de bones publicacions i d'una intensa vida cívica valencianament catalana, no s'entén sense l'èxit de Joan Fuster.

Un altre gran home ens mira des de la trona, també amb posat severament mofeta. És mossèn Alcover, a qui devem l'obra del diccionari. Oblidem sovint que l'Alcover fou home de confiança d'Enric Prat de la Riba. Dos homes de conviccions profundes, dos homes d'acció disposats a dotar la pàtria de les eines necessàries per enfrontar-se a la modernitat. Ho feien amb el que tenien a l'abast: una caixa d'eines plena de tradició i de neguit perquè la modernitat provincianitzada no diluís el país definitivament. Mossèn Alcover encarnava el principi que cada generació de catalans s'ha de posar el país a l'esquena per assegurar-ne el futur. La tossuderia alcoveriana té a veure amb la tossuderia dels obsessionats que han estat capaços de posar-se la pàtria a l'esquena durant el segle XX. Alcover, Fabra, Corominas... Tan immensos, tan potents que de vegades el país sembla petit per a tots ells. Mossèn Alcover, de qui celebrem els cent cinquanta anys del naixement, estintolà la llengua per a tota la nació, i en fer-ho, ens estintolà a tots nosaltres. Com en el cas d'en Fuster, el periple vital de l'Alcover pot ser tractat en clau d'èxit o de fracàs en funció de si el punt de mira és generós i intel·ligent, o bé estret i acomplexadament modernet. L'èxit de mossèn Alcover són les generacions que l'han succeït, tan sols amb una ombra: el diccionari Alcover-Moll hauria de ser molt més conegut, hauria d'estar molt més a l'abast de tothom. Se n'haurien de fer edicions abreujades, caldria digitalitzar-lo per posar-lo a l'abast dels nostres estudiants de totes les edats. Amb les rondalles passa exactament el mateix. L'obra alcoveriana respira sentit de pàtria, que vol dir esperit de perdurabilitat i de servei.

Les víctimes del desdeny amb què avui alguns parlen de l'un i de l'altre són precisament els que ho fan, i de retruc els que se'ls creuen. No són desdenys ingenus. En el fons hi ha la voluntat de trencar el sentit de pàtria completa que els nostres Fuster i Alcover defensaven: la dels Països Catalans. Avui cal seguir vertebrant-la, com fa cent anys, com en fa cinquanta. Hem de seguir generant iniciatives per assegurar els lligams que els enemics, disfressats de perdonavides, miren de trencar perquè el Principat, Mallorca i el País Valencià deixin de mirar-se com a pàtria completa. De moment, diguin el que diguin, no només no és així, sinó que malgrat totes les boires i les malifetes dels aprofitats de sempre, sabem que, sota les palmes, el tempir es manté més humit que mai.

stats