17/01/2011

Ara preguntarem nosaltres

3 min

La Fundación para el Anàlisis y los Estudios Sociales, més coneguda per FAES, va publicar al mes de desembre un estudi titulat Por un Estado Autonómico racional y viable . En el document Gabriel Elorriaga, Julio Gómez-Pomar i Mario Garcés proposen una profunda reforma de l'Estat que necessàriament haurà de passar per la reforma de la Constitució. En una conferència dictada la setmana passada José Maria Aznar afirmava que l'Espanya actual era inviable com a conseqüència de l'Estat de les autonomies, i que el Partit Popular considerava la reforma de l'Estat el seu principal objectiu polític.

Es tracta d'una ofensiva oberta i amb suports transversals a la política espanyola. El document de la FAES fa referència explícita al fet que només PP i PSOE conjuntament poden redreçar la situació i confirma que hi ha un corrent de fons a la societat espanyola que ha decidit engegar a rodar el pacte constitucional.

El primer gran moment d'aquesta ofensiva va ser la sentència del Tribunal Constitucional del juliol passat contra l'Estatut català. Després han vingut estudis, declaracions, enquestes i editorials als diaris i una apel·lació constant a la necessitat de "racionalitzar", de "fer eficient" Espanya, de donar "una nova lògica" a l'Estat. En un moment del document es parla de la " voracidad de algunas formaciones políticas " com a element fonamental per comprendre el deteriorament de l'Estat.

Fa uns quants anys, en Juan Mari Atutxa i jo vam compartir dinar amb un grup de periodistes espanyols a Madrid. Va ser un dinar plàcid, amable, com no pot ser d'una altra manera quan n'Atutxa és un dels comensals. La conversa va girar una estona a l'entorn de la problemàtica terrorista basca. De seguida, però, Catalunya es convertí en la protagonista de l'àpat. El nostre país es va fer present a la conversa com el problema permanent d'Espanya. Encara érem lluny del resultat del procés neoestatutari i el diàleg podia volar allunyat del dia a dia més rabiós. En un moment del dinar, cap a les postres, el periodista Fernando Ónega va demanar un moment d'atenció. Tinc anotades les seves paraules, i per tant no escric de memòria: " Llevamos hablando un buen rato, Sr. Vives, y cuando me propongo preguntarle sobre los objetivos políticos finales del catalanismo, siento vértigo. Porque yo sé cuáles son sus objetivos finales, aunque usted no me los diga. Por eso siento vértigo; por eso los españoles sentimos vértigo cuando hablamos de Cataluña con ustedes ". En aquell moment la meva resposta va ser simètrica a la proposta de l'Ónega. " ¿Sabe qué nos pasa a muchos catalanes, Sr. Ónega? Que cuando nos preguntamos cuáles son sus objetivos finales respecto a nosotros, también sentimos vértigo, y tenemos motivos sobrados para ello ". Em vaig equivocar, i ara justificaré per què.

El problema entre Catalunya i Espanya és un problema de preguntes i de respostes. Tal com em comentava no fa gaires dies en Jordi Vilajoana, ens hem passat massa anys responent a les seves preguntes, massa anys aculats contra les cordes, justificant-nos cada vegada que hem volgut avançar mínimament en matèria nacional. Hem hagut de justificar les nostres polítiques lingüístiques, el nostre dret a construir una societat cohesionada o la nostra migradíssima política exterior. Immediatament ens hem hagut d'empassar preguntes com: " ¿Qué buscais con todo esto? ¿A dónde queréis llegar?

" Aquests darrers dies el Senat ha aprovat per unanimitat l'Estatut d'Autonomia d'Extremadura, en què es reconeix el dret dels extremenys a mantenir una relació de privilegi amb Portugal per motius socioculturals. Us imagineu res de similar a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya referit al Rosselló i a la Cerdanya francesa? Hi ha ningú que pregunti als extremenys què busquen amb aquesta relació de privilegi amb Portugal?

Hem fet una inversió sensacional en exposicions, en llibres, en articles, en congressos i festivals per fer-nos explicables als espanyols. Només n'hem tret preguntes: " Pero al final, ¿qué queréis los catalanes ?" Era i és una pregunta trampa, una pregunta per deixar-nos en evidència. Potser la manifestació del 10 de juliol ens ha servit de resposta parcial, però no n'hi ha prou.

Pensant en tot això, i recordant la resposta que vaig donar al periodista espanyol, reflexionant-hi, vaig veure que aleshores m'havia equivocat, que la resposta no podia ser una explicació, ni una reflexió. La meva resposta hauria hagut de ser una pregunta de l'estil de les seves. Perquè ara ens toca a nosaltres. Perquè ja ha arribat el moment que responguin les nostres preguntes: "I tu, tu què en penses fer de mi? Què vols de mi i dels meus? Vosaltres, estudiosos de la FAES o de la Pablo Iglesias, o d'on sigui que em pregunteu què vull jo per a Catalunya, què és el que vosaltres voleu, al final, en el límit, per a la nostra llengua, per a l'escola dels nostres fills, per a la nostra cultura, per a la nostra economia, per a la nostra història? En definitiva, al final, què voleu fer-ne del meu país?

stats