28/02/2011

Ballant amb el futur

3 min

Va passar desapercebut. No hi ha hagut editorials ni comentaris. Els polítics no n'hem fet esment. No se n'ha parlat als passadissos del Parlament ni als dels ajuntaments. Els columnistes tampoc no s'hi han fixat. A finals de la setmana passada, l'Antoni Brufau, l'home fort de Repsol, va comparèixer davant dels mitjans de comunicació per parlar de l'impacte de la crisi del món àrab en els preus del petroli i del gas. En acabar la intervenció, li van preguntar pel preu que pensava que podia assolir el barril de petroli. La resposta va anar més o menys així: "No sé on pot acabar el preu del barril..." Sospirà i, a mitja veu, conclogué com qui no diu res: "De fet, no sé on pot acabar el món tal com l'hem conegut fins ara". En Brufau s'havia deixat anar. El punt de misteri que envolta aquests homes forts, els grans directius de les grans corporacions, s'havia trencat. En Brufau havia volgut compartir durant dècimes de segon la seva perplexitat davant del que ens prepara el futur.

Estem ballant amb el futur. Res del que ens ha passat fins ara no és tan important per la manera com hem entès la vida a Europa durant els darrers seixanta anys. La crisi del món àrab ens interpel·la, ens posa davant del mirall i ens ensenya vergonyes i febleses. Ballem amb el futur sense saber on ens porta la melodia. Vam consolidar la nostra estabilitat, el nostre creixement, en unes fonts energètiques que sabíem que es podien acabar, en unes fonts energètiques en mans de sàtrapes dictatorials, sotmesos als capricis aparents de la història. Vam arribar tan lluny que davant del dilema de l'estabilitat i la democràcia, davant el dilema de prioritzar principis o interessos, no vam dubtar a imposar l'estabilitat per davant de la llibertat, a casa dels altres, esclar. I no vam dubtar a posar els interessos per davant dels principis, també a casa dels altres. Ens veníem l'ànima a un munt de diables, mentre que la lògica de l'ètica, la lògica empresarial i la lògica dels mercats, ens avisaven que anàvem pel mal camí del gas i del petroli.

Imaginem un petit empresari que necessita una matèria primera fonamental per fer el producte que fabrica. Imaginem que té els processos productius ben encaixats, els treballadors ben formats, la distribució absolutament simplificada. Imaginem que un dia revisa els costos de producció i descobreix que la matèria primera ha augmentat més d'un vuitanta per cent el preu per unitat els darrers deu anys, i que tot apunta que el preu ja no baixarà mai més, ans al contrari, que ja res no n'aturarà l'encariment. Què farà, llavors, l'empresari? Buscarà una nova matèria primera o esperarà que hi hagi un miracle fins a... la fallida final?

Europa ha de decidir amb quina mena de futur balla. O un futur impossible, com el que presagiava en Brufau, o un futur ballable, possible, com el que es plantejaria qualsevol de nosaltres davant del dilema del petit empresari. Europa, Catalunya, vosaltres, jo mateix, hem de decidir què en farem, del futur. La meva proposta és clara: cal que iniciem el procés de desconnexió del petroli. Cal que pensem en una Europa unplugged , en una Catalunya unplugged . Això no passa en quatre dies, però cal iniciar la revolució energètica amb l'horitzó clar que esdevindrà la quarta revolució industrial. Perquè la gràcia de la desconnexió que proposo és que esdevindrà un veritable èxit econòmic, que s'imposarà arreu, que generarà un nou model de creixement i que, de passada, ens reconciliarà amb els principis: prou de fer els cínics venent democràcia aquí i resant perquè no caigui el dictador allà, no fos cas...

Voldria veure aquest debat convertit en el veritable debat del país, del continent. Voldria que tothom fos conscient que amb l'aposta per noves formes d'energia distribuïdes, netes, renovables, esdevindríem veritablement independents. Catalunya pot ser el primer país d'Europa a prendre la decisió intel·ligent. En sabrem? O això, o ens quedem asseguts a la cadira, esperant que ens treguin a ballar. Jo no m'hi veig. I vosaltres?

stats