Brecht a Madrid

Bertolt Brecht explica en un relat titulat L’abric de l’heretge, bellament traduït al català per Feliu Formosa, que Giordano Bruno va dir al tribunal de la Inquisició que el va jutjar a Roma: “Pronuncieu la sentència contra mi potser amb més por que quan jo l’escolto”. No hi he pogut deixar de pensar tots aquests dies, mentre segueixo el judici contra els nostres presos polítics. L’actitud de jutges i de fiscals, de l’advocada de l’Estat, aparentment tan sòlida de sortida, es va desfent de mica en mica, davant de l’evidència de l’absència de delicte, davant de l’evidència de la injustícia manifesta de la presó preventiva aplicada a uns homes i a unes dones a qui només ha mogut la defensa de la democràcia. El fet que el rei d’Espanya hagi advertit que la democràcia està per sota de la llei indica fins a quin punt la por, i per tant la lògica de la força, és el llenguatge que s’està imposant en sectors amplis de la política i de la societat espanyoles.

M’interessa parlar ara de la societat espanyola, potser la gran absent de tot aquest debat a casa nostra. Em refereixo als professionals, als administratius, a les acadèmiques, a les funcionàries i als empresaris. A les joves i a la gent gran que d’una manera o altra segueixen el judici. Em refereixo també als nostres familiars, perquè la majoria de nosaltres en tenim de repartits per tot Espanya. Gent amb qui congeniem, amb qui passem vacances, amb qui dinem i sopem de tant en tant. Més enllà dels sentiments de pertinença, de les ideologies, ¿què els corre per les venes, pel cor?; ¿què senten quan, per exemple, el conseller Romeva dona una lliçó de compromís amb la pau només llegint la seva trajectòria professional? Què senten quan durant l’interrogatori de cinc hores, que aviat està dit, a Jordi Sànchez per part del fiscal l’únic que queda veritablement demostrat és que res del que se li imputa al processat té ni cap ni peus, si és que el judici no és estrictament polític, i per tant el que s’està fent és una causa general contra l’independentisme?

M’interessen aquestes persones concretes perquè és amb elles amb qui, al final, haurem de comptar. Gairebé una per una. El rei, els jutges, la major part de polítics, l’acadèmia (fa feredat el silenci dolós del món universitari espanyol, gairebé en bloc), els sindicats... tota l’estructura administrativa de l’Estat fa pinya al voltant de la idea unitària i sagrada d’una Espanya que només existeix en la seva imaginació. Les persones concretes, en canvi, la bona gent, són més sensibles al contacte directe amb nosaltres. Els espanyols no poden sucumbir a l’aproximació inquisitorial, perquè, si ho fan, ells mateixos acabaran essent víctimes d’aquesta idea uniformitzadora i paralitzadora d’Espanya, la que els ha dut, i ens ha dut, al carreró sense sortida actual. L’Espanya de la llei per damunt de la democràcia és la que engendra l’odi, la que es construeix a cop de porra i de mentides, la que tanca persones honestes perquè segueixen el mandat majoritari del seu Parlament. L’Espanya que no s’asseu a parlar, com tantes vegades havia demanat el president Puigdemont, i com ara ho fa el president Torra, és l’Espanya eterna, la que amaga el cap sota l’ala confiant que la maltempsada dels catalans passarà; que comprant un burgès per aquí, un polític per allà, que prometent uns quants milions d’inversió ara, i uns altres més endavant, la cosa estarà resolta.

Espanya no veu que el nostre país ha canviat, precisament perquè ella no ha canviat. Aquest era el pacte de la democràcia constitucional: tots hi cedíem alguna cosa, tots, ells i nosaltres. El despertar de la reforma estatutària va desvetllar el conjunt de la societat catalana, i les porres i les agressions de l’1-O van fer la resta. Espanya s’ha trencat sola, potser perquè no hi ha manera possible d’unir-la. En tot cas aquesta conversa, impossible amb representants polítics, amb personatges institucionals, aquesta conversa, deia, pot ser possible amb la gent que estimem, i que ens estima. La que veu Joaquim Forn i pensa: m’hi asseuria ara mateix a enraonar.

L’Espanya oficial, pensant que acabant civilment i políticament amb els nostres líders acabava amb el problema català, ha fet més gran el seu propi problema, la seva incapacitat per reeixir com a comunitat: no saber ser, si no és a costa del no ser dels altres. Els catalans en sortim perjudicats. Dramàticament. Ells, però, també, perquè per aquest camí acabaran ensorrant del tot els principis democràtics sobre els quals es va bastir l’Espanya postfranquista. Que la bona gent ens escolti. Altrament, seguint Brecht, només ens restarà dir: “Oh, Déu meu, si obrissin les orelles, / entendrien allò que fan amb ells”.