Cap on (penso) que anem

Que el nostre és un temps de canvis ho veu gairebé tothom. Ara, que tothom ho vegi no és garantia que les decisions es prenguin en el sentit correcte. Una cosa és percebre que hi ha canvis i l'altra és identificar-los i prendre les decisions correctes. Ja veieu, per tant, que entre la percepció i l'acció i ha un camí a recórrer. Això és com aquell que fa estona que ha perdut la drecera i camina i camina cada vegada amb més dificultats entre la brolla, esgarrinxant-se, exhaurint forces, deses perant-se i fins i tot dubtant de si ha de desfer el camí per tornar a començar. La mala no tícia per a nosaltres, caminants perduts enmig de l'esbarzerar, és que no hi ha marxa endarrere possible, perquè la marxa endarrere és la mort. La bona notícia és que som en un temps en què el camí nou pot aparèixer just darrere del matollar, o darrere dels joncs, tal com li passava a La reina d'Àfrica d'en Humphrey Bogart i la Kate Hepburn.

Cap on penso que anem, per tant? O, més ben dit, cap on penso que cal tirar per veure com apareix el camí nou? Us ho resumiré en cinc punts, i potser més endavant, en d'altres articles, m'entretindré en cadascun d'ells. En primer lloc, anem cap a un nou paradigma productiu . Sí, anem cap a una implosió industrial que desfarà la manera com fins ara mateix, i des de la Revolució Industrial, hem entès la producció. De la concentració de mà d'obra, de la necessitat de concentrar potencial energètic, passarem a esquemes de producció energètica descentralitzades, a fàbriques multiproducte repartides pel territori que intercanviaran dades les unes amb les altres, i que generaran gran part dels recursos que consumeixin. Fàbriques i ciutats funcionaran d'aquesta manera, from PITO to DIDO , com deia fa algunes setmanes.

En segon lloc, anem cap a un nou paradigma urbà , cap a la ciutat autosuficient, la ciutat que es treu de sobre els vells esquemes de l'urbanisme ja superat pels fets, i que passa a centrar-se en el metabolisme dels hàbitats humans. Ja no ens interessa tant parlar de sòl, ni de metres quadrats, ni de forma, sinó de com s'informa el sòl, de com consumeixen, produeixen i de la informació que emeten edificis, barris, ciutats i àrees metropolitanes. L'autosuficiència té a veure amb el canvi de paradigma productiu, és clar, però també té a veure amb la geoestratègia i amb la democràcia.

En tercer lloc, anem cap a un nou paradigma polític , el de la multiescalaritat simultània (perdó), que vol dir que haurem de saber tractar amb mitjans diferents, amb tècniques diferents, flexibles, asimètriques, problemes interconnectats per un fil invisible a escala individual, a escala de barri, a escala de metròpoli, a escala nacional i a escala mundial.

No hi ha solucions omnímodes; no hi ha explicacions ideològicament simplificadores. La complexitat s'ha convertit en alguna cosa més que un motor per amagar el que no se sap. Ara sabem que tot passa a la vegada, molt més enllà de la ja obsoleta visió de la globalització. És la imatge d'aquell beduí estirat darrere de la gepa del camell, a sota d'un baobab, parlant per telèfon mòbil amb el seu cosí de Boston.

En quart lloc, anem cap a un nou paradigma identitari , cap a una identitat emprimada , una identitat que ens permet autoreferenciar-nos, que vol mantenir el que és important en un lloc, en una persona, una comunitat més que no pas projectada. Quan sortiu de Barcelona en direcció a Sitges, passant per Viladecans, fixeu-vos en els parcs empresarials i de vivendes que s'han carregat les sèquies, que han oblidat què són i d'on són. Penseu en els pobles que van decidir arrebossar amb una capa de ciment Portland els vells empedrats. Ara penseu en vosaltres i decidiu quines emprimacions profundes heu de recuperar, quines arrels heu de reaprofitar per ser més forts i resilients.

I finalment, el cinquè camí és el del nou paradigma sociocultural : abans (vull dir ara) dèiem que l'individualisme posava en perill la vida comunitària. Era el vell enfrontament entre el liberalisme i el socialisme, entre persona i corporació, entre privacitat i col·lectivitat. Ara sabem que la línia no és clara, que l'home i la dona són éssers que aspirem a no ser tutelats, però que també volem gaudir de la vida en comú per seguretat, per eficiència, per intel·ligència... I aquí hi ha la clau de volta de tot plegat: avui sabem que les xarxes funcionen si els nodes són significatius. Per primer cop en la història podem dir que a més individualització, més societat; a més persona més comunitat. S'obren camins nous per a les ideologies, segur; els vells, es tanquen.

És cert que som enmig del canyar, empantanegats, amb l'aigua al coll i una calor abassegadora que no deixa respirar. Però també és cert que som gent de fe, persones que no ens planyem els uns als altres sinó que gaudim amb el repte de ser els protagonistes d'un moment únic de la història, ple d'oportunitats per a les societats amb empenta. I, no ho dubteu, la nostra n'és una.