Convergència Romeva
No conec Raül Romeva. El que en sé m’ha arribat a través de persones en comú, de les seves intervencions als mitjans de comunicació i de la seva activitat intel·lectual i política, principalment a Europa. Segur que, com moltes altres persones, vaig sorprendre’m del nomenament de Romeva com a cap de llista de Junts pel Sí. De fet, tota l’operació semblava agafada amb pinces, després d’un munt d’anades i vingudes entre diferents partits polítics, i les entitats més actives en el camp de l’independentisme: l’ANC i Òmnium. A mesura que passen els dies, però, tant la seva figura com la candidatura agafen el to que calia esperar d’un moment tan transcendental per al present i el futur del nostre país. La convergència de sensibilitats polítiques que, per a mi, encarna Raül Romeva, capta el que ha definit les forces majoritàries del catalanisme polític durant el segle XX i el que portem de XXI.
No fa gaires dies Borja de Riquer escrivia un article a La Vanguardia sobre l’esquerra i el moment polític actual. L’article venia a dir que l’esquerra del PSC, de les restes d’ICV, podien acabar cometent els errors de l’any 1980, quan el PSC es va negar a participar en el govern de concentració que aleshores es plantejava. Riquer propugnava una aliança tàctica, transversal, entre el nacionalisme i el que ell anomenava “esquerra transformadora”, única possibilitat de fer que l’escenari post 27-S esdevingui un escenari en què els partits de sempre, en aquest cas en el camp de les esquerres, tinguin alguna cosa a dir en clau de construcció nacional.
Penso que la proposta de Borja de Riquer, aquesta aliança entre nacionalisme i esquerra, es dóna perfectament a Junts pel Sí. I qui l’encarna prou bé és Raül Romeva. Un polític encara jove, amb experiència, desvinculat de la política de partit després d’un procés de reflexió personal; un home amb principis forts, procedent d’una tradició política coneguda i arrelada al país. En Romeva representa el nou centre polític nacional, i els que li van proposar que esdevingués cap de llista de Junts pel Sí la van encertar de ple. Perquè el nacionalisme majoritari, el transversal, el que posa sempre al davant els objectius de creixement nacional, com a garantia de creixement social, ha tingut la virtut històrica de captar la localització d’aquest centre. De la Lliga ençà, passant per l’Esquerra Republicana de Francesc Macià, el PSUC de la resistència antifranquista o la CDC de Jordi Pujol, el nacionalisme sempre ha estat present com a element definitori, adaptat tanmateix a les circumstàncies socioculturals, econòmiques i polítiques del moment.
Cal recordar ara com, durant la Transició, quan ser d’esquerres era sinònim de ser antifranquista, una persona tan poc sospitosa d’esquerranisme com Ramon Trias Fargas fundava un partit que es deia Esquerra Democràtica de Catalunya. Era el moment de la conferència de Pujol a Esade, en què es reclamava deixeble de la socialdemocràcia sueca, del postconcili, de la brostada dels moviments educatius que han definit l’escola catalana d’avui i, sobretot, la manera de pensar de la gent que ara té entre trenta i cinquanta anys. Més endavant, Convergència va captar que el reflux passava per la moderació: l’operació reformista d’en Miquel Roca, fracassada a Espanya, va ser un èxit total a Catalunya, i la base del creixement definitiu de l’hegemonia de CiU durant tot el final del segle XX i, per tant, de la consolidació d’algunes de les polítiques que han fet de Catalunya el país modern i competitiu, malgrat les traves, que és avui.
La convergència que encarna Romeva, però, va més enllà, és més radical, perquè posa de manifest el trencament del mapa de sigles dels darrers trenta anys, fa seure en el mateix míting els líders de CDC i d’ERC, aglutinarà sectors catalanistes desencantats del PSC, d’ICV i d’UDC i ha de conduir a la configuració d’un nou escenari polític i organitzatiu, passi el que passi després del 27-S. Aquesta nova convergència té incògnites de caire ideològic. No són incògnites menors. Ho hem vist durant el procés grec, en què la demagògia esquerranista ha fet perdre els papers a més d’un. Els reptes, però, són majúsculs. A vegades dramàtics. Ho veiem des de la finestra europea cada dia. Ara, el motor de la transformació nacional és tan potent que la bona voluntat i les ganes de bastir un nou projecte centrat sociològicament, majoritari, obert, no sectari i modern pot fer quallar aquesta nova convergència.
Raül Romeva omple la pantalla. Agrada a gent de totes les edats. S’explica bé, no diu bestieses, se’l veu ferm i preparat. La convergència política que ell encarna ha de ser alguna cosa més que un moviment tàctic.
