Cops de puny a Cadaqués

Si l’art ha de tenir sentit a les nostres vides, que ens arribi com un cop de puny, que ens deixi abaltits, i que tot seguit ens desperti a una sensibilitat nova; que ens desvetlli de les boires de l’anar fent i que ens proposi camins nous i inexplorats.

Cadaqués ens ofereix aquest any tres exposicions magnífiques, dues d’efímeres i una de permanent, que són com tres cops de puny que han d’ajudar a prendre consciència de la necessitat de potenciar el discurs cultural del nostre país. Em refereixo a la gran exposició titulada Record’Art de Cadaqués, amb seus diverses però centrada a la galeria Patrik J. Domken; a la mostra sobre Richard Hamilton de la galeria Cadaqués, i a la mostra permanent de fotografies de Joan Vehí.

Record’Art de Cadaqués és el fruit de la tossuderia de l’arquitecte Julio Laviña i d’una colla d’amics seus, convençuts que calia recuperar la memòria per no perdre la identitat artística generada a Cadaqués durant els darrers trenta o quaranta anys. La mostra és presentada com la prefiguració del que podria ser la col·lecció d’un gran museu d’art de la segona meitat del segle XX a Catalunya, perquè a Cadaqués s’hi han donat aquestes prefiguracions. De fet, si Catalunya pot explicar totes les avantguardes, Cadaqués n’és el tub d’assaig fonamental, centre geodèsic de la revolució plàstica de la societat occidental, el lloc en el qual la tradició, la modernitat, la revolució social i el conservadorisme es barregen per generar poètiques i plàstiques acceleradores de la nostra sensibilitat.

És per això que la mostra és tan convenient, més encara després que hagi estat contextualitzada per tertúlies, tallers, interaccions amb l’arquitectura, la memòria fotogràfica, la discussió antropològica i les mirades canviants a l’entorn de l’art. La mostra ha servit a més per recuperar el Corral de la Gala, un espai dalinià carregat de significacions, molt encertadament posat en òrbita per l’Ajuntament del poble.

La mostra sobre Richard Hamilton de la Galeria Cadaqués és una fita i hauria d’esdevenir un veritable avís per als gestors culturals del nostre país. No hi ha art dels anys cinquanta ençà que es pugui explicar sense Hamilton. Igual que no hi ha art dels anys vint ençà que es pugui explicar sense Duchamp. Tots dos van passar sòlidament per Cadaqués, tots dos s’hi van relacionar, tots dos són a la mostra, i tots dos hi van consolidar la trajectòria global de l’art contemporani. Cal tenir present que Hamilton és un dels responsables fonamentals de la redescoberta de Duchamp durant els anys cinquanta i, amb la redescoberta, torna a revolucionar l’art a partir de contradir el gest antiartístic del francès, i d’actualitzar el llenguatge a la cerca de noves interpretacions sensibles de la realitat, és a dir, a la recerca de noves poètiques.

La mostra permanent de fotografia de Joan Vehí, el fuster fotògraf de Cadaqués, emmarca, contextualitza i localitza la creació dels noms i dels corrents artístics esmentats. No és només Dalí i el seu món, és la interacció del passat amb el present canviant, de les arrels més profundes d’un poble secret, amb el brancam més volàtil, si voleu frívol, d’un Cadaqués fet per a passavolants i estiuejants. No hi ha res comparable a la col·lecció Vehí. Cal, doncs, visitar-la per comprendre l’abast d’un projecte vital que transcendeix el seu creador (per quan la Creu de Sant Jordi per a ell?), i per copsar la potència dels canvis i de les tensions a les quals la societat catalana ha estat sotmesa els darrers cinquanta anys. Els ulls d’en Vehí tenen la virtut d’explicar-nos-ho sense manierismes. Ho fa amb la mirada franca, tan franca que molts dels fotografiats (Gala, Dalí, els mateixos Hamilton o Duchamp) només es deixaven fotografiar per ell.

Coincideixo plenament amb la visió que de les col·leccions d’art públiques tenen Manuel Borja-Vilell i Pepe Serra. Les col·leccions han d’aspirar a vertebrar un discurs públic sobre tot el que som, des de l’ara i aquí, projectat al món i al futur. Les col·leccions d’art públiques de Catalunya tenen pendent, en part, l’assumpció d’aquests cops de puny cadaquesencs. Vivim temps de crisi, no només política, social i econòmica, sinó també una crisi d’horitzons. És temps d’art i de poètica nova, per tant. Temps en què cal concebre l’art i el seu discurs com entreteixits d’influències vives i dinamitzadores, i no com una col·lecció de paradigmes morts, inòpies sense significat, poca cosa més que un espectacle.

El projecte de la Muntanya dels Museus de Barcelona ha d’anar per aquí, ens ha d’ajudar a cartografiar l’art de Catalunya i a Catalunya, fugint de franquícies i anhelant els cops de puny. No fer-ho seria perdre una gran oportunitat.