Demà, dia onze

Aneu al Born i resteu una estona en silenci davant de les restes de la ciutat. Hi acabareu sentint el soroll dels carros, el de les pageses venent les hortalisses, les veus divertides dels camàlics sortint de la taverna. Feu-ho una estona i no dramatitzeu. Al cap i a la fi, la derrota de 1714 no va ser total. Nosaltres hi som. I les veus d'aquelles persones s'assemblen molt a les nostres. S'hi assemblen en tant que veus catalanes, i en tant que corresponen a persones de tota mena i condició. Quan no fa gaires dies vaig rebre de mans de les representants de l'ANC una estelada, vaig pensar en aquesta condició de normalitat, tan imprescindible per fer que definitivament el poble català se'n surti. Tenia davant meu més de dues-centes persones encapçalades per dues dones, l'Ariadna i la Blanca, que en els seus parlaments no deixaren anar ni un sol mot contra ningú, cap paraula que es pogués relacionar amb l'odi. Van ser dos parlaments breus i clars, centrats en els nostres drets i en el dia de demà. Eren l'expressió gairebé definitiva d'allò que en Ramon Barnils anomenava l'independentisme tranquil.

La tranquil·litat es contraposa a la indignació. Sempre hem de recordar que la indignació és el menys polític dels sentiments, i que per tant l'adversari mira permanentment de fer-nos perdre els papers. No és que no tinguem motius per estar indignats. En tenim de sobres. El que passa és que no es pot construir res sobre la indignació. La tranquil·litat dels plantejaments d'emancipació nacional de les noves generacions responen a unes conviccions profundes, a un procés de solatge que ha durat molts anys i que ja amara el conjunt de la societat catalana. Hem passat dels moviments extrems en què alguns de nosaltres vam començar a militar fa molts anys a un corrent de fons popular, intergeneracional i interclassista que tranquil·lament assumeix el futur independent del país com l'opció racionalment més òptima per garantir el somni, la idea de terra de justícia que sempre ha estat Catalunya.

Catalunya és una voluntat. El nostre país ha resistit perquè era alguna cosa més que una fotografia fixada en el passat. Les ruïnes del Born ens inspiren perquè damunt d'elles hi ha la ciutat nova, la Barcelona de la Revolució Industrial. Una mica més enllà hi ha la ciutat que trenca el cor a tothom que s'hi acosta ben entrats en el segle XXI. La ciutat que té sentit en tant que capital de la catalanitat, i capital d'una manera d'entendre la comunitat humana: lliure, digne, pròspera, integradora, justa, plena d'ella mateixa. La Catalunya-idea que ens tiba cap endavant i que no permet que ens quedem ancorats en els somnis romantitzants de les ruïnes, que hi són per encoratjar-nos a entomar el futur. És com si les veus que hi sentim callessin i es giressin cap a nosaltres per dir-nos: mireu endavant, el futur és vostre.

Demà, Onze de Setembre, és el nostre dia. És el dia de l'independentisme tranquil. Del que no es trenca per una disquisició, ni per una mala paraula. És el dia dels que creuen en la nostra capacitat per reeixir, dels que han perdut la por. És el dia dels que comprenen el signe dels temps, el dia dels que no s'arronsen. Demà és el dia dels que no són ingenus, el dia dels que estan disposats a encarar les dificultats. Demà, dia onze, és el dia de l'exemple i el dia de la veu d'un poble en marxa. També és el dia dels que, perdoneu el tòpic, pensem en el dia 12. A vegades en parlem amb un punt d'avorriment, com dient "no fotis, tu, que ja arribarà". Si alguna cosa em van ensenyar l'Ariadna i la Blanca l'altre dia, és que és possible parlar del clam i de la feina amb el mateix to, amb la mateixa tranquil·litat. La reivindicació no pot ofegar la concentració en el pla de treball per assolir els objectius. Quants cops no ens hem buidat en el clam per després despertar en la realitat de la incapacitat de la concreció. Catalunya no pot esdevenir l'única nació de la Terra en què els sentiments profunds, en què els corrents profunds, no tenen traducció política. És cert que el mirall retrovisor encarat als 6 d'octubre o els 18 de juliol encara opera en els subconscients dels que som més grans. Però també és cert que les noves generacions s'han tret el retrovisor de sobre i tenen més força d'esperit i més voluntat que nosaltres, encara massa atrapats pel signe de les derrotes del segle XX. No passa res. El temps corre a favor nostre. Ningú no pot aturar el somni de llibertat quan comporta millorar la vida de tothom. Demà, dia onze, ens trobarem tots al passeig de Gràcia de Barcelona per demostrar que les veus del Born són més vives que mai i que es projecten cap a un futur millor per a tots nosaltres i per als que han de venir.