(Destruir) Europa

Escric aquest article a la terrassa del restaurant d’una ciutat sud-americana. Tot just fa uns minuts m’hi he acomiadat de la Sigurbjörg i en Remy. Ella és islandesa i ell francès. Jubilats. Han vingut a fer uns trekkings, i a practicar l’espanyol. Ella és professora de francès i ell és bioquímic. Viuen a Reykjavík. Tots dos tenen la nacionalitat francesa. Aquests dies ens hem anat veient a les hores d’esmorzar i de sopar perquè hem sojornat al mateix hotel. Els viatges fan companys de circumstàncies que, segons com, esdevenen veritables espais de pau, de reflexió. Ja deia sant Agustí que viatjar és com llegir; qui no té l’oportunitat de fer-ho, es queda a la primera pàgina del llibre. La conversa amb en Remy i la Sigurbjörg m’ha fet avançar uns quants capítols. Estan angoixats pel que pot passar a França. Aquest cop han decidit anar a votar: tornen a Europa per passar per França i votar al poble d’en Remy, on estan empadronats. Veuen que el Front Nacional ho té millor que mai per guanyar. Ells, que s’ho miren des dels marges de la Unió Europea, saben fins a quin punt Islàndia ha patit les conseqüències de la crisi financera que Europa ha gestionat amb tantes dificultats. De Sud-amèrica estant, molt a prop d’on el madurismo sembla haver enfollit, immergits en una societat estratificada i en gran part desemparada, com tantes societats del món, Europa es veu d’una altra manera. M’ho diu la Sigurbjörg, que ha estat molt activa en els moviments altermundistes del seu país. “No es podia ser d’una altra cosa”, em diu somrient. I segurament té raó. També la deu tenir en Remy quan li retreu que l’altermundisme es dona la mà massa vegades amb el populisme desfermat de les dretes. “Afirmar que un altre món és possible, sense explicar quin món és, ni com s’articula, obre les portes als que sí que ho saben: Marine Le Pen n’és l’exemple”. En Remy té ganes de treure’s de sobre l’angoixa buscant una explicació senzilla al tombant que poden prendre les coses al seu país. No crec que el salt de l’altermundisme d’esquerres al de dretes sigui tan automàtic. Els valors, els principis dels uns i dels altres, són tan diferents que, si bé és possible instrumentalitzar les tàctiques, no és just fondre’ls en un mateix corrent.

En el que sí que coincidim tots tres és que els principis de la construcció europea mai no han estat ben defensats pels europeus. Europa ha engendrat amb una força inusitada anticossos destructius perquè no ha sabut reconèixer-se en allò que el món la reconeix: la capacitat de generar un espai de pau, de benestar social, de democràcia, de llibertats individuals i col·lectives únic al món. Aquest artefacte, tan imperfecte com es vulgui, tan precari, tan sotmès a tota mena de contradiccions, com la darrera crisi ha posat tant en evidència, és l’excepció dins de la regla mundial. “L’excepció europea no ha estat explicada als mateixos europeus. D’aquí que -diu la Sigurbjörg- sigui tan fàcil atacar-la, veure-hi tots els vicis, que els té, però que no són tants com les virtuts”. Ho diu amb un aire entre resignat i esperançat. En Remy segueix: “A França l’estat operava de redistribuïdor, d’assegurador del benestar bàsic, des del naixement fins al retir; no importava si eres treballador del camp o de la indústria, funcionari o emprenedor. França sempre hi era per fer-te costat. Això ha anat desapareixent a mesura que avançava el segle XX, i sobretot durant el segle XXI, just amb la consolidació de la Unió. A algú li ha convingut dir que una cosa era conseqüència de l’altra; això no és cert: els mals de França són els mals de la descolonització, de la falta de productivitat i gairebé diria de la falta de compromís... Hem fet figa per la banda dels principis”. Miro de rebaixar el to i els dic que França, però també les nacions nòrdiques, més o menys compromeses amb Europa, però sens dubte inspiradores del millor que ens hem donat a Europa, exemplifiquen gran part del millor que som, i tenim. “Vagi a Saint-Denis i expliqui-ho”, diu en Remy, pensatiu.

Mentre parlem, grups de nens i nenes de no més de set o vuit anys descalços, mal vestits, bruts, corren demanant entre les taules del restaurant. Un vell, cec, demana almoina a crits uns portals més enllà. El cambrer fa fora la mainada a cops de menú. La Sigurbjörg somriu amb aire reflexiu, no gens afectat: “I si la solució fos tornar a la moral de reconstrucció de després de la Segona Guerra Mundial? Aleshores el nostre món semblava tenir un pla positiu, constructiu. Ara sembla que el nostre món només es planteja destruir, com si d’aquesta destrucció en pogués sorgir res amb sentit. Potser hem anat massa farts”. Mentre ho diu, el cec segueix demanant almoina.