De Dharavi a Barcelona

Qui necessita més democràcia liberal, o parlamentària? Quines respostes dona el nostre sistema polític als problemes concrets, de les persones concretes? Feina, salut, educació, seguretat, llibertat d’expressió, habitatge, lleure, aire net, places i carrers de qualitat, transport, identitat. Fe en la comunitat, esperança... El cansament que provoquen les baralles entre els partits, les tàctiques per guanyar per la mà jugades que només entenen aquells que es passen el dia tancats als despatxos, reunits entre ells parlant en nom de qui representen, sense conèixer-los, sembla justificat. La política de saló, del regat curt, esgota, ens desconnecta. També fastiguegen els conceptes buits. Els polítics que es mouen a les rebotigues de les democràcies europees, quins problemes solucionen? Més: quin és el somni que ofereixen les democràcies occidentals a un pensionista napolità, a un estudiant grec, a un pagès del Rosselló, a un treballador anglès? I a Nord-amèrica, quin somni s’ofereix al portuari de Baltimore, tal com ens va ensenyar The wire, o com ens mostra el documental The Force, sobre la policia a la ciutat d’Oakland? Per no parlar del Brasil, de l’Argentina o de l’Índia, algunes de les democràcies parlamentàries més grans del món.

Qui necessita la democràcia constitucional quan de fet sembla que s’imposen alternatives autocràtiques, que feia temps que no gosaven parlar tan clar? La República Popular de la Xina exporta capacitat industrial, capacitat financera, mà d’obra... idees força i model polític. Tota societat expansiva ho ha fet, i ho seguirà fent. La societat xinesa s’ha desenvolupat fonamentada en els principis de l’autoritarisme. L’aposta sembla que dona resultats: la Xina creix, les classes mitjanes creixen en percentatge i en capacitat adquisitiva, el país es desenvolupa i influeix. Totes les previsions occidentals sobre com el lliure mercat i el creixement econòmic instil·larien la societat xinesa amb el virus de la democràcia i de la llibertat, s’han ensorrat. I és que veient el que veiem cada dia, diuen uns quants, qui necessita la democràcia liberal?

Si alguns pensen que la resposta europea ha de ser el reformisme de Macron, o de Merkel, o bé les sempre modèliques democràcies escandinaves, una part important d’Europa reacciona amb respostes que són més símptoma que solució: brexitisme; els moviments italians, els Ciutadans espanyols, el lepenisme o el varufakisme; per no parlar de les respostes hongareses o poloneses. La gent està farta d’un model que no dona respostes potents, segures i esperançadores a la malaise dominant a les nostres societats. L’alternativa que puja és clara: més autoritarisme, sacrificar llibertat per seguretat, deixar que n’hi hagi uns quants que, amb idees clares, manin amb la contundència que calgui, per acabar amb els problemes de les societats obertes. Com combatre-la?

Hi he pensat aquesta setmana mentre treballava a Dharavi, un dels grans barris de barraques ( slum) de Bombai, una ciutat a dins de la ciutat, de més d’un milió de persones. L’Índia està vivint una transformació colossal. El problema és que el progrés no arriba a tothom per igual, i molts veuen el sistema democràtic com un impediment per a un canvi que podria ser, diuen, més accelerat. La Hrydal Damani, una destacada arquitecta i urbanista de la ciutat, activista, compromesa, em deia, cansada, que més mà dura, una temporada autocràtica, acabaria amb molts dels problemes indis. La Hrydal feia d’eco de Sukethu Metha, l’autor de Maximum City, el gran llibre sobre Bombai, en el qual diu que de tant en tant somia que es lleva sent un dictador i soluciona els problemes de la ciutat a cop de decret.

Tornem-hi: qui necessita democràcia? Hem vist, seguint l’exemple espanyol, que és possible acabar amb la veu del poble a base de violència policial, instrumentalització del poder judicial, persecució de persones, d’entitats i d’institucions, presó i exili, amb l’aplaudiment o el silenci còmplice de tants, en nom de la normalitat perduda.

Doncs bé, cal dir ben alt que l’alternativa a la democràcia és només més democràcia. Qui necessita més responsabilitat és el ciutadà, que ha d’exigir als qui es presenten visions clares, objectius definits, capacitat contrastada i un ancoratge provat en els principis democràtics. Només així acabarem amb la temptació autocràtica. De Hong Kong a Baltimore, de Dharavi a Barcelona, ens cal fer operativa i efectiva l’aposta per la democràcia liberal, atacant els problemes de cara, oferint visions ben estructurades. No necessitem tocades de violí ni verbalismes que només amaguen la pulsió autoritària dels uns, i la manca d’idees, disfressada d’alternativa, dels altres.

Etiquetes