'Framing the nazis'

George Lakoff, catedràtic de ciències del coneixement i de lingüística de la Universitat de Berkeley, va causar furor fa uns quants anys amb Don't think of an elephant! El llibre indagava sobre els mecanismes del pensament conservador nord-americà, i sobre com el progressisme el podia contraargumentar. El professor Lakoff disseccionava el discurs conservador, sobretot en el que fa referència als principis que el regeixen, els fonaments més bàsics, i donava exemples de com els demòcrates podien reconduir el debat. Més enllà dels exemples, però, el més interessant de les teories del doctor Lakoff era constatar com el debat polític té unes regles del joc més o menys invariables, la més important de les quals és la que es refereix al frame , al marc del debat. Qui sigui capaç de construir un frame , un marc, un ring en el qual debatre, i qui, a més, sigui capaç de situar-s'hi al centre, obligant el contrincant a girar a l'entorn de qui determina les condicions del debat, té més de mitja partida a la butxaca.

Aquesta és la tàctica que de fa uns mesos veiem desenvolupar des d'àmbits diversos de l'Estat en relacionar catalanisme i nazisme. Polítics, escriptors, editorialistes, magistrats, empresaris, periodistes, científics, advocats, economistes, actors es dediquen a combinar amb alegria i lleugeresa impostada els mots català i nazi. Un servidor, que no és donat a les teories conspiratives, té tanmateix prou edat per endevinar quan els que en saben s'hi posen. La lluita contra el secessionisme català és una qüestió d'estat i, per tant, són professionals de la intel·ligència els que estan mirant de combatre'ns en tots els camps, amb tots els mitjans que tenen a l'abast. Generar un marc en què Catalunya aparegui lligada al nazisme, i que el nostre procés arribi contaminat de nazisme a l'opinió pública de tot el món, no és una lleugeresa ni una ocurrència, sinó una estratègia criminal contra la catalanitat.

Perquè si hem de fer el framing correcte, cal que els catalans recordem i repetim a tort i a dret, anem on anem, parlem amb qui parlem, alguns arguments incontrovertibles. Començant pel gravíssim insult fet a la persona del president Mas, titllant-lo impunement de nazi, sense que la Fiscalia General de l'Estat no hagi mogut ni un dit. Potser no ho ha fet perquè abans ha de demanar perdó pel col·laboracionisme de l'Estat amb la Gestapo, la policia de Hitler, en la detenció i l'afusellament del president Companys. Dir que el president Mas és nazi hauria de ser un delicte. I no ho és perquè els que ho diuen se solidaritzen, en el fons, amb els criminals de pau i de guerra que van assassinar el nostre president. Aquest és el nou marc que hem de fer servir per ressituar el frame adequadament.

Si hem de seguir fent servir el framing correcte, cal analitzar els errors d'algunes persones que, animades pels climes resclosits en els quals viuen, acaben pensant que el món gira a favor seu. Condecorar, com s'ha fet, l'Hermandad de la División Azul és condecorar els que van jurar fidelitat al Fürher. Cal recordar les paraules del general Muñoz Grandes després que els divisionaris fessin el jurament: " Estas, solo estas, mi general, son las ilusiones que el Ejército espanyol, enriquecido con la potente savia de la Falange, ha traído a vuestras tierras. Decidle al Führer que estamos listos y a su orden, decidle el juramento prestado, y decidle, en fin, que lo que mi pueblo jura, lo cumple ". Quan no fa gaires dies una alta representant de l'Estat va condecorar l'Hermandad de la División Azul, condecorava la memòria de la fidelitat a Hitler i a l'extermini genocida de jueus, gitanos, comunistes, socialistes, democratacristians, protestants, catòlics, republicans, catalans, espanyols, holandesos, francesos, ucraïnesos, russos, polonesos, americans, xinesos i tants d'altres... Cal seguir fent un bon framing dels nazis que conviuen entre nosaltres.

Durant aquests dies commemorem l'assassinat covard i traïdor de Ramon Carrasco i Formiguera, polític catalanista, catòlic, membre de la democràcia cristiana, fundador d'Unió Democràtica. El general Franco, pare d'un estat construït sobre fonaments jurídics voluntàriament ensangonats, el va fer afusellar sense ni escoltar-lo. La por d'escoltar, la por de l'impacte de l'argument net i clar van matar el pobre Carrasco. Miguel de Unamuno els ho va etzibar de manera magnífica, parlant amb coratge pels catalans i pels espanyols dignes: " Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho".