07/03/2011

'From PITO to DIDO'

3 min

Quan entres al Center for Bits and Atoms del MIT, dirigit per Neil Gershenfeld, és com si entressis al Servei Estació de fa trenta anys: racons plens de caixes d'eines, canonades obertes per la meitat per on passen feixos de fibra òptica, impressores de tres dimensions combinades amb llançadores de làser, màquines de tall d'aigua que seccionen peces de metall de deu centímetres de gruix, pantalles d'ordinador, teclats i vidres transparents farcits d'algorismes matemàtics. Li demano al director del Centre que inventà el concepte d'Internet 0, la internet de les coses, quina mena de científics són els que opten a sumar-se al seu equip de treball: " We're the misfits" , em diu somrient. Som els que no encaixem, els que vivim al marge de les normes. En Neil m'ho diu amb la cara entremaliada. Si l'hagués de descriure us remetria a qualsevol fotografia d'Albert Einstein passada pel segle XXI: camisa blanca, pantalons dockers i sabatilles de fer esport blanques.

A la Universitat de Columbia veig, de la mà d'en Mark Wighley, el degà, els arxius d'en Guastavino. Per anar-hi des de la seu de l'Escola d'Arquitectura, cal passar per la biblioteca de la universitat, que és al cor mateix de l'edifici central. En Mark em diu que la gràcia de Columbia es troba en el fet que és una universitat instal·lada en una biblioteca. A dalt, els aularis, les residències d'estudiants, els despatxos dels professors. Bullici, corredisses, seminaris, boxes per discutir de dos en dos, espais per a la reflexió dialogada i molt esperit crític.

Els estudiants de Columbia gaudeixen sobretot posant a prova els professors, confrontant-los amb les seves contradiccions. A baix, en els espais de la biblioteca i el soterrani, on hi ha l'arxiu de qui va estendre la volta catalana per Nord-amèrica (cal visitar l'Oyster Bar de la Central Station de Nova York amb ulls catalans, i descobrir-ne la potència), l'ordre, la reflexió, l'estudi en silenci, els fonaments.

Harvard respira poder per tots els porus. És una universitat pensada per injectar caràcter a qui hi passa. Harvard és l'estructura fonamental, és l'estudi dedicat a reforçar les institucions. Quan s'hi acosta un metge i passa, posem, per l'Escola de Salut Pública, com la meva amiga Belén Fraile, una jove madrilenya amb beca Fulbright, és inoculada amb l'essència de la profunditat, amb la fragància que afegeix gruix al gruix personal. Val a dir el mateix per a qui passa per qualsevol altra facultat, posem l'Escola d'Arquitectura. El marit de la Belén, en Dani Ibañez, exalumne de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya, va ser cridat a fer part de Harvard gràcies a la tasca feta en un lloc tan informal i independent com l'IAAC. Per a en Dani i la Belén Harvard ha representat obrir-se a comprendre el funcionament profund dels sistemes de govern. Obrir-se a comprendre, amb esperit crític, molts cops posant en dubte el que reben com a ensenyament, tan sols un punt de partida.

La Mercè Balcells, del Harvard-MIT Biomedical & Engineering Center, i directora dels programes d'intercanvi entre el MIT i Espanya, m'explica el potencial de relació entre la universitat on treballa des de fa quinze anys i Catalunya. Ho fa amb uns ulls blaus d'aiguamarina que semblen voler menjar-se tot el que té al voltant; un ulls carregats d'il·lusió, malgrat alguns desenganys amb Catalunya. Em diu que el cinquanta per cent dels programes MIT-Espanya són programes catalans, i que més se'n podrien fer si la demanda catalana augmentés i hi hagués un suport explícit, a llarg termini, que en boca de la Mercè vol dir no sotmès a les anades i les vingudes de la política curt-terminista.

Després de donar-hi voltes he arribat a la conclusió que tan sols les societats que valoren els misfits , les societats que els potencien, que els financen, que converteixen els seus Zuckerbergs en herois, els seus Gershenfelds en exemple, les seves Mercès i les seves Belens en models a seguir, se'n surten. Cal coratge per fer-ho. Cal trencar els sistemes que s'anquilosen i que amb arguments d'igualitarisme estret obliden que tan sols amb el mèrit, la valoració de la intel·ligència i de la capacitat de sacrifici, les societats avancen.

Després del seminari ens asseiem amb en Neil i comencem a embrutar papers. Parlem que avui les ciutats segueixen un model PITO: Products In - Trash (rebuig) Out . En Neil suggereix que la nova revolució industrial passa per fer que les ciutats esdevinguin DIDO: Data In - Data Out . En discutim amb ell i amb els companys i iniciem les passes per convertir-ho en un projecte de recerca, en el qual s'hi implica des del primer moment l'I2CAT de la UPC, liderat pel doctor Sallent.

Necessitarem enginyers, arquitectes, advocats, metges, ciutadans i empreses. Però sobretot necessitarem un canvi de mentalitat general, un canvi de la manera de concebre la nostra societat, si no volem resignar-nos a veure com són els altres els qui ho acaben pensant i fent tot.

stats