03/05/2015

Herois de cada dia

3 min

He estat repassant les estadístiques relacionades amb els resultats de les competències bàsiques dels nostres alumnes de primària i de secundària, així com del nombre d’estudiants que han acabat l’ESO, i els resultats són espectaculars. Els millors resultats es produeixen, a més, en barris i poblacions castigades per la crisi del totxo, amb derivades que han anat molt més enllà. Malgrat tots els malgrats, la capacitat de resiliència, la capacitat de tornar a lloc de la societat catalana segueix sent la marca d’aigua de la nació. Val a dir que els protagonistes d’aquesta història exemplar tenen noms i cognoms: són els mestres, les mestres, els professors i les professores del nostre sistema d’ensenyament, que mai no acostuma a sortir al diari per parlar de com fa que la nostra mainada se’n surti. Els nostres herois de cada dia són els mestres, les directores dels instituts, els tutors de les escoles, les psicopedagogues, les professores d’ensenyament especial, els mestres de les escoles bressol, les directores dels centres de formació professional... A tots ells els hem de retre un homenatge quotidià, perquè sense ells seria el conjunt de la societat que no se’n sortiria.

Cal parlar també de les nostres filles i fills. Al cap i a la fi sempre parlem del sistema escolar, parlem del sistema educatiu, parlem dels docents, però quan parlem dels alumnes ho fem d’una manera entre rància i poruga. En parlar dels bons resultats esmentats oblidem un fet fonamental, i que per a mi hauria de ser a la base de totes les consideracions que fem sobre el present i el futur del país: els nostres alumnes se’n surten perquè s’esforcen. Ho fan amb l’ajut d’uns mestres sensacionals, ja ho hem dit. L’esforç per sortir-se’n, però, és de cadascun d’ells. Catalunya ha de tornar a fer que l’esforç esdevingui l’eix central de la moral pública. Al final del camí no hi ha misteris en l’aprenentatge de qualsevol disciplina de coneixement: bons mestres, hores de treball a classe i a casa, proves contínues, generació de capacitat de concentració, raonament i comprensió. L’ètica del treball, l’ètica de l’esforç individual, la que fa que un noi de quinze anys passi tres hores seguides cada tarda davant d’un llibre o d’uns apunts, treballant en equip a casa o a la biblioteca per sortir-se’n i treure una bona nota de tall al final del batxillerat. El premi d’aquest esforç és gran per a ells, i encara és més gran per al conjunt de la nació. De joves esforçats i talentosos en surt un país fort, just i generador d’oportunitats.

Cal que la política garanteixi que qualsevol nena o qualsevol nen que vulgui fer aquest esforç, tingui els mitjans familiars que tingui, pugui estudiar i rebre el premi a la feina dura de cada dia. Com deia Tony Judt, el premi al talent i a l’esforç individual són la matèria primera de les societats justes.

Al costat dels herois escolars, alumnes i professors, també és hora de parlar dels nostres herois de cada dia als centres d’urgències i d’emergències. Ho hem vist durant les hores dramàtiques subsegüents a l’accident de l’avió que es va estavellar als Alps fa unes setmanes. Les tècniques i els tècnics del Centre d’Urgències i d’Emergències de Barcelona, format per professionals de disciplines diferents, beuen de les fonts ètiques i morals de què parlava més amunt. Persones infinitament talentoses, disposades a deixar-se la pell pels altres, fent-ho amb una sensibilitat i una intel·ligència que generen una admiració indescriptible quan se’ls veu treballar de prop. Les professionals de les emergències converteixen situacions de cul-de-sac vital en portes obertes. Els professionals de l’acompanyament en les tragèdies, tantes com n’hi ha cada dia, saben oferir una mà, saben dir la paraula justa, i en fer-ho, ho fan en nom de tots nosaltres. Elles i ells també fan que la nostra societat sigui cada dia millor. En aquesta hora una mica cínica i menyspreativa envers tot el que sona a política, és hora de reivindicar-la en aquesta, la seva millor cara.

No fa gaires dies, seguint la desgraciada mort d’un mestre en un institut de Barcelona, pensava en aquesta doble dimensió de la nostra societat: alumnes i professors esforçant-se per sortir-se’n, i fent-ho amb èxit. I al seu costat, desenes d’experts en acompanyament en el dolor, pendents de fer que, en la mesura que sigui possible, la vida segueixi tirant endavant, aprenent de les maltempsades per proveir el futur encara millor.

Tots dos mons formen part del nostre sistema institucional. ¿I sabeu què? A mi m’inspira molta confiança. Perquè és sòlid, molt més del que ens expliquem, i perquè està farcit d’herois... com tu.

stats